Bon cop de falç

43. El veritable govern de Catalunya.

2011-06-10T02:58:00.000-07:00

Aquesta foto presa al Desembre 2010 a casa del president del Barça Sandro Rosell a la Cerdanya, es la prova fehacent de l´existencia d´un govern d´interessos treballant a l´ombra. La foto de la conspiració, com s´ha anomenat en diferents medis a aquest document gràfic, posaria de manifest com els diferents governs de CiU des de que el president Pujol va guanyar les eleccions del 80 treballa només per uns quants, les famoses 100 famílies catalanes. Empresaris, entitats bancàries, medis de comunicació, burgesos i demés poders fàctics interessats en que els seus privilegis no es vegin alterats. Millets, Montulls, Prenafetes, Alavedres, Maciàs, Pujols, Durans i un llarg etcétera que en nom de Catalunya continuen omplint-se les butxaques.

La transparència en la financiació de partits, la llei electoral pròpia, la regeneració democràtica, la supressió dels sous vitalicis, la pressió fiscal sobre les comissions encobertes, les SICAV, les eliminacions dels gravaments dels impostos sobre els grans capitals, el control sobre els traspassos a paradisos fiscals, la imcompatibilitat de càrrecs públics, i demés regles necessàries per al desenvolupament d´una democràcia real i un repartiment just de la riquesa, son i continuarán sent una utopia mentre aquests paràsits concentrin el poder. Mentre els medis de comunicació estiguin subvencionats per les administracions, les veus disidents continuaran relegades a petits cercles minoritaris. I quan alcin llurs veus les farán callar a cops de porra.

"Al gos que té diners se li anomena senyor gos." Proverbi árab.

42. Somanta d´hosties

2011-06-06T11:44:00.001-07:00

Les esquerres ens porten a la miseria i les dretes ens estoven. La conselleria d´Interior ha canviat la política cumballà del conseller Saura per a la hitleriana del nou conseller Puig. Entre les seves primeres obres de govern, entre les que destacarien la pantomima de la eliminació dels 80 kms dies abans de baixar-se els pantalons amb la nova implantació de la limitació a 110 per part del govern Ecspanyol, s´hauria de destacar la invenció d´un nou eufemisme per a anomenar la acció de desallotjar la acampada dels indignats de plaça Catalunya. Se li ha d´admetre que a molts catalanets de ments conservadores, la acció de "netejar la plaça per motius de salubritat" els hi calma molt més les consciències que la de "desallotjar la plaça fotent hosties a tort i a dret sense cap mirament". Es curiós l´interès del govern de netejar una plaça que la majoria del temps està coberta per una gruixuda capa de merda de colom. No estaria de més que l´amic Puig es donés una volta pel casc antic de barcelona i s´impregnés del flaire a pixum i merda de gos i enviés als gossos de pressa a netejar-ho. En comptes d´això, ara surt amb la proposta de que els integrants dels cossos de seguretat de l´estat no hagi d´identificar-se davantdel ciutadà. Visca la impunitat. A partir d´ara ens trencaran la cara i no podrem reclamar per que serán tots iguals. Grans, forts, i am poc cervell. Impossible de diferenciar.

Primer ens col.loca al seu germà Oriol com a cap del servei meteorologic , i després ens envia els antiavalots per a escampar la boira a cop de porra.

La mà d´en Pujolet és allargada...com la mà dels antiavalots.

41. Indignar-se

2011-05-26T05:21:00.000-07:00

Aquests darrers dies, les acampades dels indignats a moltes places catalanes, espanyoles i europees, han encetat, a més d´encendre els més baixos instints de la fatxenda estatal, un camí cap a la consciència col.lectiva de la població. Aquesta vegada, les forces de seguretat de l´estat no han rebut cap ordre de desallotjament a base d´osties per part d´uns superiors supeditats a les imminents eleccions. Clar, s´ha de curar la imatge en busca del vot. El conseller d´Interior ha actuat de la mateixa manera que ho ha anant fent el seu govern, o sigui, ni blanc ni negre, ni carn ni peix, ni chicha ni limonà, encara que al dia següent de saber-se guanyador de les eleccions a la alacadía de barcelona, el candidat convergent Xavier Trias s´ha afanyat a admetre quanta nosa fa aquesta gent a la seva ciutat, conscient que entre ells no està el seu electorat. Qué no emprenyin, collons, estem treballant! El jovent està a més d´indignat, desconcertat: quan mostra indiferència es que estàn acomodats, quan es pronuncïen es que son una colla d´alternatius perroflauta. Personalment, encara que discrepant d´algunes de les seves reivindicacions, estic convençut que un canvi de model és tan complicat com necessari per a seguir endevant i que sempre és positiu que la ciutadanía s´involucri en les decisions importants. Els governants no volen admetre que les noves generacions han de ser les que s´han d´encarregar de gestionar un món que ells han explotat en busca del lucre immediat. Quin exemple pels que venen darrera!! I no oblidem, que dintre de poc no hi haurà cap persona al país que hagi votat la inquestionable constitució espanyola, amb la que blinden la seva gallina de los huevos de oro. Ara ens toca aprobar altres regles del joc, potser qui la faci, que la pagui? Ja sigui un banc, un estat o una totpoderosa multinacional. Estem esgotant recursos només en benefici d´uns quants i hauríem de tornar a antepossar a la persona per davant del capital. No dic que no hagin d´existir persones més riques que d´altres, sempre i quan s´ho hagin guanyat de forma legitima, ética i moral, per mérits i talent i no tant sols per haver-se convertit en un mafiós aprofitat. Tinc la sort de tenir amistats amb diferents formes de veure la vida i d´haver viscut en la joventut les reivindicacions i l´ideari d´alguns col.lectius dels anomenats alternatius i que avui dia cataloguen amb etiquetes com okupes, antisistema, antiglobalització o fins i tot els que anomenen amb l´eufemisme de perroflauta, i puc assegurar que al llarg de la meva vida he vist i conegut més perroflautes amb trajo i corbata o exercint funcionariat que amb piercings i rastes. No tot a la vida es treballar en una oficina fitxant entrada i sortida o gaudint d´una oposició vitalicia on no et demanen més productivitat que la del run-run a mig gas. Es del tot cert que hi ha estafes en tots els escalafons de la societat, però cada dia es més comprobable que els grans capitals cotitzen menys que la nómina d´un assalariat, i per a qui ho possi en dubte que s´informi dels SICAV. Ara, això sí, les ajudes de les administracions públiques només han de ser per als col.lectius més desprotegits: nens, jubilats i discapacitats. Els demés a currar, assegurant per a tothom els mateixos drets i obligacions. Mentrestant els polítics a lo seu, mirant cap a un altre costat. PP i PSOE, amos i senyor a les espanyes, no deixen aflorar cap altre opció a pesar dels escandols de corrupció. Com és de curiós el caracter espanyol; ens roben, els critiquem i els tornem a votar. I l´exemple més lamentable, l´ajuda als bancs i grans multinacionals. També sobta aquesta manera d´aplicar el sistema capitalisme: el que té més diners fa una inversió, si té benefi se l´emporta a les illes Caiman per evadir impostos, i si perd li paguem la festa. A Catalunya, el panorama toca més a repartir, però s´ho reparteixen igual. Primer l´estat ens roba 22.000 milions a l´any i del que queda s´ho embutxaquen uns quants. A CiU se li veu el llautó d´una hora lluny només preocupats pel poder amb aquest posat de bon catalanet emprenyat amb Madrid, la gran excusa per quedar-se de braços creuats. Però tranquils, no s´hipotecarán per la gent. Son els reis dels tripijocs, ara sóc independentista, ara no ho soc, ara el PP es enemic de la nostra cultura, ara pacto amb ells en un grapat d´Ajuntaments. Ara volem el concert econòmic, ara d´això ja en parlarem. La gent només demana una mica de coherència i de dignitat per part dels nostres governants. ¿Per que ens expliquen totes les injustícies a la que som sotmesos si no pensen fer res? Poster preferiríem no ser-no conscients, al menys viuriem sense aquesta sensació de ploramiques a qui li passen la mà per la cara. Denunciar serveix per després actuar, si no pensen fer res per por a perdre els seus privilegis, que deixin de plorar i de donar les culpes als demés.

El previsiblement nou alcalde de Barcelona, Xavier Trias, porta més de trenta anys vivint a costa de la política i el sector públic. Des del 1981 ha ostentat els carrecs de Cap d´Assistència Hospitalaria del Dpt. de Sanitat, director gral d´ordenació i planificació sanitària, director de l´institut català de la salut, conseller de presidéncia, conseller de sanitat, portaveu del govern, president del grup parlamentari de CiU al congrés, i des del 2003 regidor a l´ajuntament de Barcelona i ara per fi alcalde. Trenta anys son molts anys.

En Joan Puigcercós, en tota una vida dedicada a la política, ha contribuit de forma substancial a carregar-se a un partit emblematic amb més de vuitanta anys de história. Desde que al 1989 va accedir a la secretaria de joventuts d´ERC, ha ocupat els càrrecs de president de la federació regional de Girona, vice-secretari d´ERC, secretari general, regidor a l´ajuntament de ripoll, diputat del parlament de catalunya, portaveu del grup parlamentari al congrés, conseller de governació i administracions públiques i per fi president d´ERC. Després del desgabell a les municipals ha presentat la seva renuncia, però demana tornar a la seguretat d´escalfar seient al parlament català. No marxa, no. Aquí no marxa ni deu!!!
Si us plau, us creieu tan indispensables com per a estar tota la vida vivint de nosaltres? El polític ha de ser una persona amb empenta i virtuts per tirar del país durant un cert periode temps, per després passar el relleu a un altre que continuï la tasca. Per a omplir-se la butxaca ja existeix el sector privat.
Si us plau, deixeu pas i foteu el camp!!

"La política és un acte d'equilibri entre la gent que vol entrar i aquells que no volen sortir." Jacques Benigne Bossuet.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA

40. El govern dels millors?

2011-01-09T08:09:00.000-08:00

En les darreres eleccions al Parlament, Catalunya ha parlat alt i clar. En contra del que apuntaven moltes d´aquelles enquestes profètiques nascudes per allissar un camí de roses a una federació nacionalista ansiosa de poder, l´electoral català va acudir en bon nombre a expressar el seu desig. El tripartit ja és passat, un passat hem d´estar d´acord, pèssim pel interessos del país. Un país, paraula amb la que el nou president Mas s´omple la boca, necessitat més que mai d´un estat, perque hem d´assumir que les únics països amb veu i vot a la península en la actualitat malauradament només són Espanya i Portugal. Estarem d´acord que un país sense estat, avui dia amb les regles que la globalització ha instaurat i amb el poder dels mercats, només es pot anomenar regió. Una regió orgullosa potser, però regió al cap i a la fi. Els ciutadans de Catalunya han tornat a posar de manifest la seva por al canvi real, a un canvi tan necessari com impossible amb el govern actual, més preocupat pel "ara no toca" i per continuar gestionant uns recursos insuficients per a les necessitats d´un territori i cultura abocada al fracàs amb les eines de les que li ha proveit l´estat espanyol. Això sí, un govern més com som els catalans, amb una imatge més acurada, amb un discurs més assenyat farcit de grans paraules buides de contingut però de fàcil digestió per l´orgull patriotic i amb una prudència exquisida heretada d´una transició que per a molts ja és i hauria de ser història, en la que després d´uns temps de permissibilitat, el govern espanyol ha començat a mostrar la seva cara més colonitzadora. Llei del cinema, tercera hora de castellà i la imposició d´aquesta com a llengua vehicular dels nouvinguts posen en perill una immersió lingüística satisfactória per a la resta d´Europa. S´ha de veure com defensarà la nova administració aquests punts vitals per la la subsistència de la llengua i cultura en català sense la presència dels seus impulsors.

Es mundialment coneguda la amnèsia amb la que el ciutadà català tracta alguns dels temes que més els afecten. Crida, es queixa, és posa les mans al cap i canvia de canal per veure si Messi ha fet un altre hat-trick. Durant vuit anys tothom, oposició, tertulians, periodistes i fins i tot el gruix d´una ciutadania influenciada per tots ells, hem criticat moltes de les decisions i mesures impulsades pel govern Montilla (amb tota la raó), ara ha arribat el moment de comprovar si el canvi de govern ha generat també un canvi en la vehemència amb la que proferim aquestes critiques. La memòria selectiva.

De moment no ha estat necessari esperar els primers cent dies de govern per comprovar com amb tota impunitat, moltes de les promeses electorals del partit guanyador s´han convertit definitivament en això, promeses. Ens han sobrat noranta-nou. Podem ratificar com el govern dels millors no és altra cosa que un intercanvi de cromos; repe, repe, aquest ja el tinc, aquest que estava allà el poso aquí, on hi havia un conegut poso un amic i com a secretari un saludat, etc... Dels onze nous consellers gairebé la meitat ja ho van ser anteriorment amb el president Pujol, amb l´agreujant que molts d´ells ho van fer en carteres diferents. O son uns cracks en tots els sectors o això no hi ha qui ho entengui. El conseller d´economia Mas-Colell va ser antigament el conseller de Benestar i Família, el conseller d´Interior Felip Puig, ho va ser de Medi Ambient en primera instància i més tard de Politica Territorial i Obres Públiques. Josep María Pelegrí, nou conseller d´Agricultura ho va ser de Governació i relacions institucionals, i el nou secretari de Govern Germà Godó, amic personal del nou Molt Honorable, ja va ser en el seu moment cap de relacions institucionals del departament d´ensenyament, coordinador de la secretaría general del mateix departament, secretari general del departament d´agricultura i secretari general de l´associació catalana de municipis. Si aquets son els millors que deu ens agafi confessats que diria aquell, voldria dir que hi ha poc o gens on escollir o que simplement es tracta d´un club d´amics. Un exemple clarificador d´aquest canvi de cromos ho personificaria explícitament el nou conseller de cultura Ferran Mascarell, qui acaba de recollir la cartera de mans de la mateixa persona a qui li va lliurar just abans, el conseller Tresserras. Los mismos perros con diferente collar que dirien per les espanyes.

I aquí no s´acaba tot, el tió ha continuat cagant, dels dotze números dos de les nove conselleries, es a dir els secretaris generals, nou d´ells ja havien ocupat càrrecs a anteriors administracions. Definitivament el canvi es acollonant. Amb tot això tinc un dubte, vols dir que tots aquests nomenaments no han sortit expressament de la mà de l´expresident Pujol? No és al.lucinant que el "gran canvi" ho lideri el partit que ha governat Catalunya vint-i-tres dels trenta anys des de la transició? No tenen cap culpa llavors de l´estat actual? I la transparència, que hi ha del finançament del partit gràcies a l´espoli del palau de la música i els tractes de favor a Ferrovial? El jutge Juli Solaz ha dit campi qui pugui, tira tú que a mi em ve el riure.... "El patio de mi casa és particular, cuando llueve se moja como los demás, agachate, y vuelvete a agachar...." S´ha de reconèixer que els espanyols tenen algunes lletres que s´encomanen.

Tampoc estaria de més recordar com quan el sr. Mas era el cap de la oposició es dedicava a criticar la figura del vicepresident titllant-lo de càrrec virtual, afirmació amb la que potser estariem d´acord. Donc bé, no tan sols no ha eliminat aquest càrrec, posant-lo en mans de Joana Ortega sinó que ho ha fet més virtual encara, transferint moltes de les seves competències a presidència. Poca memòria senyor Mas, poca memòria.

Fem més memòria. Veritat que algunes veus i com a conseqüència de les seves recomanacions alguns votants veien en CiU el partit redemptor que ens portaria més sobirania i un dret a decidir sense fronteres? Aquesta mateixa frase va ser una de les més utilitzades en campanya electoral, de forma textual va dir: - Al dret a decidir, jo no li poso sostre! Ja, aquesta va ser molt bona sr. president, només ha trigat unes setmanes a fer-ho i d´una forma incontestable. Primer anomenant com a consellera de Justícia a Pilar Fernandez Bozal, advocada de l´estat que va donar l´ordre de prohibir les consultes sobre la independència de Catalunya, i després declarant que el seu govern no recolzaria en cap cas aquest tipus d´iniciatives. Això sí que no tocava senyor president.

En quan a que déu ens agafi confessats, també d´això s´ha encarregat el nou Molt Honorable, ja que en uns temps on es més necessari que mai la separació d´església i estat i la majoria de la ciutadania reclama un estat totalment laic, ha nombrat com a conseller de Benestar Social i Família a Josep Lluís Cleries, president del moviment de centres d´esplais cristians i membre del secretariat de la pastoral de Joventuts de Catalunya. Una mica més i ens posa de conseller al bisbe de Lleida. Qualsevol li demana a aquest home una píndola anticonceptiva....

En un altre ordre, no crec que ens causés un gran esforç recordar com es va criticar el discurs en llengua catalana del president Montilla, fins i tot va tenir molt d´èxit la seva caricaturització en un programa televisiu de gran audiéncia. Doncs vés per on, ens han col.locat com a presidenta del Parlament a una senyora, Núria de Gispert, que possiblement faria bé d´apuntar-se a les classes de repàs a les que va assistir el Sr. Montilla. O tot blanc, o tot negre, oi?

I la limitació dels 80 kms/hora? Que se´n recorda algú? no van prometre que ho eliminarien? De moment ja han declarat que només ho modificaran, per potser més endavant només aplicar algún petit retoc, i no seria d´estranyar que al final fins i tot ho convertissin en un altre gran "ara no toca". Holaaaaaaaaaaaaa!!!! Què hi ha algú que s´ho mira tot això?

Si continuéssim amb aquest exercici de memòria, i si ho féssim de forma objectiva, a mi i a la majoria de ciutadans ens va ofendre com el Sr. Celestino Corbacho va abandonar i trair als votants que el van escollir com a alcalde de l´Hospitalet, per marxar corrents cap als cants de sirena del ministeri de Treball, però clar, llavors hauríem de fer servir el mateix criteri quan el que ho fa és el Sr. Lluis Recoder canviant l´alcaldia de Sant Cugat per a la Conselleria de Territori i Sostenibilitat. Un polític quan assumeix un càrrec ho hauria de fer fins al final i sent conseqüent amb les seves decisions, potser seria igualment lógic que si un alcalde abandona el seu càrrec es convoquessin noves eleccions. Es pot saber qui ha votat al seu substitut? Està bé, a aquest se li pot perdonar, és més catalanet i és més maco i s´ha d´entendre que no és el mateix el sou, les dietes i la repercussió en el curriculum quan jugues en segona regional a quan ho fas a la champions.

I finalment, si no patíssim aquesta amnèsia selectiva, hauríem de penalitzar les mentides disfressades de promeses electorals. El nou gabinet ha trigat menys de quaranta-vuit hores en fer marxa enrere sobre alguns dels pilars fonamentals del seu programa electoral. El concert econòmic, veritable broma de mal gust després de que fos el propi Artur Mas qui retallés el finançament de l´estatut, ha passat a un segon plànol i el temps i el propi govern s´encarregarà amb la aparició de noves urgències de que acabi en el fons d´un calaix tancat amb pany i clau, conveixedors de la seva inviabilitat. Això sí, els ha ofert un bon grapat de vots ignorants de la realitat que els envolta. I tranquils, si les urgències no apareixen per si soles, ja se les inventaran, és el que s´anomena cortina de fum. Vint-i-cinc de desembre...fum, fum, fum... tot molt català, amb molt de seny, sí senyor.

Una altra de les grans promeses que durant la campanya electoral se´ns va presentar com a indispensable, era la creació d´una conselleria específica d´universitats i empreses, segons els propis nacionalistes, condició necessaria per afrontar la crisi i l´atur. Doncs bé, ni conselleria específica ni hòsties, ho engloben tot en economia i "pelillos a la mar". Quins collons!!!

Per últim, una altra de les bromes de mal gust. Segons el Sr. Mas, portarien a terme una baixada d´impostos en plena crisi d´ingressos...ja,ja,ja qué catxondos!!! Doncs van alguns i s´ho empassen. Si tinguéssim memòria ho podriem recordar i quedar-nos de pasta boniato quan la primera mesura pressa pel conseller Recoder és pujar els peatges un 3,45%. A veure quan triguen a emetre més bons a un interès d´aquells que ells denunciaven com a inassumibles.

Esperem de tot cor que el proper any, els reis ens portin una mica menys de carbó i una mica més de ginseng.

"Només dues coses son infinites: l´univers i l´estupidesa humana, i no estic segur del primer" Albert Einstein.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

39. Benvolgut Sr. Tremosa

2010-10-21T23:14:00.000-07:00

Disculpi que m´adreci a vostè sense que ens hagin presentat. Pot semblar un atreviment de mala educació i fins i tot pecar d´arrogancia dirigir una observació des del anonimat, sobretot quan el destinatari supera en formació i experiència a l´emissor, però consideri-ho més un desig que una recomanació. Soc dels que crec que el nostre país necessita un canvi radical per afrontar el nou marc polític, econòmic i social que se´ns presenta, i que si poguéssim gestionar els recursos i possibilitats que tenim, podríem deixar de ser una regió pobre d´Espanya i convertir-nos en un estat ric d´Europa.

He assistit a la presentació d´algun dels seus llibres i m´he interessat sempre pels seus comentaris, i estic convençut que Catalunya necessita d´actius com el seu per portar a terme aquest canvi. Es indispensable que el nostre país estigui representat, dirigit i assessorat per professionals de vàlua contrastada en els sectors privats i universitaris, que prenguin el relleu als polítics professionals que ensorren les nostres il.lusions a canvi d´una remuneració vitalícia.

Crec modestament, que vostè i molts d´altres representen aquest actiu importantíssim del que no podem prescindir per tal d´assolir unes aspiracions nacionals que s´han demostrat imprescindibles. Si disposa d´un parell de minuts per llegir-la, comprovarà que les seves tesis sobre matèries econòmiques i gestió aeroportuáries, estarien més ben defensades i representades en la ponència política de Rcat que en la del partit al qual representa a Europa. Un partit que ens promet el concert econòmic, un terme com vostè bé sap tant necessari com impossible d´aconseguir amb el marc legislatiu Espanyol actual. La constitució, dos terços del Congrés, la totalitat del Senat i el conjunt de la població espanyola no crec que estigui per la labor de perdre ingressos per valor del 20% del PIB.

Bé, em despedeixo de vostè Sr. Tremosa. Continuem sense conèixer-nos però potser algú dia ens trobarem passejant pels carrers d´un poble de la Franja que a vegades compartim.

Una abraçada.

38. La segona persona

2010-10-12T04:32:00.000-07:00

Tothom vol parlar, tothom vol ser escoltat, tothom pensa que té quelcom important digne de ser escoltat. A tothom li agrada ser el protagonista de la història. A tothom li complau creure que la seva història es mereixedora de ser escoltada.Tothom necessita, anhela sentir que els seus pesars son atesos i les seves experiències i fites son admirades i propagades amb consideració.

En un temps on la paraula, la conversa i la tertúlia han donat pas al relat en primera persona, sovint ens sentim ofesos i dolguts si la gent més propera no consola el nostre desconsol i despreocupa les nostres inquietuds. Ens dol la falta d´interès per una existència que creiem l´epicentre del planeta sense adonar-nos que ens envolta un univers.

Si prestéssim la suficient atenció i l´atzar ens ho atorgués en sort, hauríem de sentir-nos afortunats si per casualitat, en el nostre camí cap a jo, jo, jo, se´ns presenta un tipus de persona, rara-avis del nostre temps, que de forma sincera i espontània, perquè la seva naturalesa així ho manifesta, abandera el paper del... i tu? Si a més a més, aconseguim identificar-la, tasca que hem convertit en veritablement dificultosa, gaudirem de tot allò que enforteix la nostra autoestima i reforça allò del que estem més necessitats, l´interès pel nostre planeta.

De vegades, algú vol escoltar, algú pensa que vols ser escoltat, algú considera que tens quelcom digne de ser escoltat. De vegades, a algú li agrada que siguis el protagonista de la història i et fa sentir que aquesta història es mereixedora de ser escoltada. De vegades, algú desitja atendre els teus pesars i admira les teves experiències com si fossin pròpies.

Si la trobes i aconsegueixes identificar-la, abans de despedir-te prova a escoltar-la.

"Tenim dues orelles i una sola llengua per a que escoltem més i parlem menys" Diògenes.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

37. Utopia existencial i el Quadre més bonic del món

2010-10-03T02:45:00.000-07:00

Utopia existencial és allò que ens permet creure que el futur somiat del nostre món pugui arribar a ser realitat. El quadre del nostre futur només pot ser pintat per nosaltres mateixos si volem que sigui tot lo bonic que ho hem somiat, amb les voluntats d´altres persones que posseeixin una utopia existencial semblant i sempre i quan la suma d´aquestes formin una majoria mundial. Seran la tela i els pinzells.

Un cop aquest punt s´hagi complert, significarà que hem visualitzat el resultat final del nostre quadre, que disposem de les eines per portar-ho a terme i que ha arribat el moment de començar a pintar-lo. Fins ara, el problema principal es que hem confiat aquest compromís tan personal a uns "artistes" que s´han conformat amb un resultat en blanc i negre, vanagloriant-se amb l´èxit d´alguns grisos. Els colors, només els podrem trobar en el interior de cadascú d´aquests somiadors, encara que a dia d´avui romanguin amagats darrera d´aquesta utopia existencial.

Només des del moment en que siguem capaços de reconèixer aquesta realitat, començarem a transformar els blancs i els negres (pobresa, fam, inseguretat, terrorisme, conflictes bèl.lics, individualisme, falta de valors, insostenibilitat mediambiental, analfabetisme....) que hem creat nosaltres mateixos generació a generació amb intervenció directe o amb passivitat indirecta, en un mosaic de colors.

Les regles imposades per la força amb la finalitat de gestionar i fer rendibles econòmicament aquests problemes sota eufemismes com "ajuda humanitària", "banc d´aliments", "globalització", "polítiques socials", "nacions unides", "forces de pau", "cossos de seguretat", "estats democràtics", "missions de pau", "estat del benestar", "ecologisme", etc... només han servit per potenciar-los i per produir d´altres. Donem morfina a un malalt en comptes d´extirpar-li el tumor quan encara hi som a temps.

Es la contradicció d´uns animals que regnen a la terra autodefinit-se com "racionals", i que han construït deliberadament unes carències universals per tal de generar als seus congèneres i al seu ecosistema, les necessitats que ells mateixos s´encarreguen més tard de resoldre a canvi d´un rèdit econòmic. El món en el que vivim es basa en intercanvis comercials que generen un benefici, el més important és per tant, produir unes altes quotes de necessitats o en el seu defecte fer creure que ho son.

Com quan es crea un virus informàtic amb la finalitat de comercialitzar un antivirus que el contraresti, el segon no tindria raó de ser sense la existència del primer, en molts casos la humanitat ha creat el problema per tal de comercialitzar la sol.lució. El verí ens proporciona el lucre de l´antídot.

A les multinacionals farmacèutiques els interessa l´existència de malalties per a desenvolupar el seu negoci, però no tenen cap interès en eradicar la sida o la malària del continent africà. Ni a ells ni a cap estat del món, encara que disposin dels medis per fer-ho. Potser tampoc seria necessari mantenir animals en captivitat i estudiar-los si abans respectéssim el seu entorn. Destinem quantitats immenses de diners i esforços al tercer món, mentre els apliquem uns aranzels i unes lleis de comerç injustes i espoliem els seus recursos. Es una nova forma de colonialisme, en la qual es crea una dependència dels més desfavorits sobre la caritat dels seus botxins. Fent un exercici d´extrapolació, segurament podríem aplicar aquesta regla a d´altres qüestions com l´armament, el fonamentalismes religiosos, les diferències de classes, els drets humans, el repartiment de la riquesa, .... i un llarg etcétera que ens mostraria com tothom balla al ritme de la mateixa música.

Potser un dia per fi, trobarem el coratge per destapar els colors, agafar els pinzells i crear un quadre al qual poder posar-li al marge el nom de: "antiga utopia existencial".

Es possible, hi ha qui ja ho ha fet.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

36. DivinAmoral

2010-05-03T10:30:00.000-07:00

El pare Segimon era un d’aquests clergues de poble i del poble de tota la vida, amb el règim interior d’una filosofia enèrgica lligada al compliment dels designis del totpoderós. Mai discrepava, ni en públic ni en privat, de les directrius marcades per la seva diòcesi, respectava la jerarquia episcopal, convertit en un peó de la cúria dedicat en cos i ànima a intermediar entre lo terrenal i lo celestial, complint escrupolosament amb el sant ofici.

Quan es trobava a soles amb si mateix, recollit en la petita habitació que formava part d’aquell petitíssim món seu, cada vegada s’allunyava més de la resta, només la imatge de Crist i la companyia de la seva paraula i la seva obra el permetien prosseguir endavant en el seu camí cap a la redempció.

Mai abans s’havia permès consultar a la nostàlgia sobre els seus pesars, però d’un temps ací cada cop més sovint, l’omplia una necessitat irreprimible de desfer el camí de la història mentalment, fer una mena d’èxode virtual i somiar amb una època que sabia no tornaria mai més. Un temps, on la església catòlica encara conservava intacte el poder i la influència sobre la ètica i la moral comunal. Un temps on cardenals, bisbes, mossens i fins i tot frares, sacerdots i seminaristes eren tractats amb deferència i consideració com a éssers d’ànima recta i pura.

Tot tenia sentit. Els arguments i posicionaments religiosos hi eren gravats a les sagrades escriptures, en la seva entrevista podies trobar el remei per a les infermetats del cor i l’esperit, la santa Bíblia posseïa totes les respostes.

Però tot això ja era aigua passada, la humanitat havia trepitjat l’accelerador amb tanta força que la religió quedava reflectida en el mirall retrovisor. El sol, el feia comportar-se segur de sí mateix, sense fer preguntes, sense qüestionar com els mateixos arguments que utilitzava per donar respostes als problemes del passat, intentaven solucionar les inquietuds i les ansietats del present. Però la lluna, la nit i l’abandó transformaven aquestes arcaiques respostes en les preguntes que angoixaven el seu present i que condicionaven el seu futur, la seva fe.

- Si tot s’ha transformat i s’ha adaptat, perquè nosaltres no hem estat capaços de fer-ho?- es lamentava.

- Per què deu s’ha quedat sense respostes?
- O som nosaltres, pobres pecadors qui no hem sabut veure el camí que ens va deixar marcat?

Cada dia amb més empenta que el precedent, la rebel·lia davant la radicalitat de la doctrina catòlica, posseïa el seu raciocini i martiritzava el seu esperit, convençut que ni vint-mil rosaris, avemaries i parenostres l’aconseguirien alliberar d’aquella càrrega.

- Quan temps hauria de continuar dient als homosexuals i lesbianes de la parròquia que la seva naturalesa era pecaminosa, què tots ells eren pecadors als ulls de deu?– es preguntava.
- Es que no eren igualment fills de deu?
Quan els veia retirar-se i allunyar-se amb el cap cot, arrossegant les espatlles, més angoixats si cap que quan havien arribat sol·licitant el seu consol, el seu cor es comprimia i la seva ment l’entenia.

- Això era tot el que els hi podia oferir?
- Quina mena de pare era ell?
- Com havia arribat a representar el contrari del que sempre havia anhelat ser? Tenia les preguntes però no les respostes. O si les tenia, era incapaç d’afrontar-les.

El seu cervell era una gran terminal que no parava d’analitzar situacions i sentiments a una velocitat sorprenent, de vegades barrejant les unes i les altres, de vegades angoixant-se per una en concret. Una activitat frenètica que el deixava exhaust i li originava una opressió en el pit que no el deixava respirar, i unes taquicàrdies que per un moment feien que se li disparessin les pulsacions i que semblés que el cor estava copejant-li el pit exigint sortir d’ell.

Potser havia arribat el moment en que la ètica i la moral religiosa guiessin alguns dels avenços mèdics i tecnològics de la nostra era, en comptes de donar-los la esquena per por a que substituïssin un paper eclesiàstic autolegitimitzat.

- Per que el món esta en constat evolució. – pensà. El cel canvia, la terra canvia, la forma dels núvols canvia, per que ell així ho havia volgut. Potser tractaments amb cèl·lules mares i embrionàries, avortaments justificats, mètodes anticonceptius, ens ajudarien a apaivagar el sofriment de part dels nostres fills. Potser, el nostre paper es donar-li a aquests avenços la moralitat necessària.

- Potser son massa potsers. es digué en veu baixa.

S’aixecà de l’escriptori i apropà el vell rostre al raig de llum que a través del finestral omplia l’estància, en un intent d’apropar-se a deu. Els ulls cansats es tancaren al contacte amb aquella il·luminació càlida i reconfortant, mentre la tènue opressió de les parpelles al tancar-se, empenyien dues llàgrimes cap a l’abisme que separa el interior de l’exterior.

- Un nen es la personificació del creador a la terra en el seu estat més pur i innocent. Desemparat als ulls de la experiència i confiat a la voluntat d’una autoritat –reflexionà. La seva cara s’havia gravat en els seus pensaments com un estigma. Com quan mires al sol durant uns segons i al tancar els ulls roman allà, gravat.

- Com hem pogut permetre-ho? – cridava la seva consciència.

Una por irracional sotragava la seva existència. Por a la desafecció religiosa del mon, por al fanatisme i el radicalisme dels qui no els comprenien. Por a la corrupció, a la falta de valors, a representar un no-sentit sense retorn. Però per sobre de tot, por a la seva pròpia desafecció, a la seva incomprensió i a la seva traïció segons el dictamen del seu judici particular.

Començava a descobrir arreu, contradiccions en el compliment de la religió per part de la mateixa religió, en el Gènesis, en el levític, fins i tot en els sagrats manaments.

- Què s’ha fet del creixeu i multipliqueu-vos? Tornava a preguntar-se a sí mateix.

Era capaç d’imaginar, gairebé com si fos realitat, una nova era on els clergues formaven nuclis familiars sota la protecció i la mirada aprovadora de Crist. Famílies que eren el mirall de la resta de la comunitat. Una possibilitat de companyia que desterrava per sempre alguns dels instints més primitius que qualsevol mortal alberga en el seu interior.

- De fet, que era més antic, el instint o la raó?
- Deu ens va encendre aquest foc amb la intenció i la raó de perpetuar la espècie…i que hem fet nosaltres?- es preguntava
- Tan sols avergonyir-nos i avergonyir-lo. Deshonrar al nostre creador, ell es el camí - es repetia sense paraules.

El maligne va crear el tro per atemoritzar-nos, però nostre senyor ens va prevenir creant el llamp- pensava apaivagant la seva ansietat, la qual somatitzava en una suor que el cobria amb un mant d’humitat calenta.

- Però també deu va senyalar un camí que gairebé ningú ha continuat amb la fermesa que es necessita.- sospirà....

- “no diràs el nom de deu en va”, “no faràs accions impures”, “no consentiràs pensaments ni desitjos impurs” – cinc, deu, centenars de pensaments desfilaven per la passarel·la dels remordiments.

Com entendre de quina manera la mare església, apostòlica i romana podia guiar les ànimes del seu Ramat, si era la primera en no obeir la paraula del senyor i mirar cap a una altra banda, per tal de perpetuar un cel particular en la terra a canvi de la salvació eterna.

Aquests pensaments fatigaven per igual un cos fràgil i una ànima anys enrere inquebrantable però resignada ara a un destí incert.

“Attende dominio, et miserere guia peccavimus tibi”….
“Attende dominio, et miserere guia peccavimus tibi”….
“Attende dominio, et miserere guia peccavimus tibi”….

Estirat al seu llit, en aquella posició que el fa recordar el caliu del ventre matern, les mans juntes aferrades fortament a un vell rosari que apropen instintivament als llavis, el seu cos es balanceja suament a les ordres d’un automatisme nerviós, mentre xiuxiueja obsessivament aquesta frase una vegada i una altra, i una altra, i una altra… El seu cos es aquí mentre el seu esperit viatja en busca de la llum eterna, una llum serena, una llum d’esperança.

Demà, el sol com cada dia, s’encarregarà de potenciar la seva lleialtat, esperant que la lluna torni a destapar la seva covardia.

35. Cultura o Incultura

2010-04-21T06:33:00.000-07:00

La imatge que projecta la cultura és un dels actius més importants que disposa una societat per potenciar les relacions amb la resta del món. Els valors i la cultura d´un poble parlen en nom seu sense haver-hi de parlar, i formen el caràcter de les generacions futures sempre i quan es realitzi un exercici d´actualització en el temps.

La economia creixerà o decreixerà segons els seus cicles, la política seguirà el camí de l´esquerra o el de la dreta segons qui la gestioni, les energies es renovaran segons els recursos i necessitats, però els valors, la ètica i la moral son i seran la nostra carta de presentació. El nostre D.N.I com a éssers humans.

Les curses de braus és una d´aquestes «coses » que molts de nosaltres no volem que formin part d´aquests valors que volem transmetre, al igual que rebutgem algunes de les practiques culturals que ens han arribat mitjançant els fluxos migratoris dels últims anys, com podrien ser el burka, l´ablació, la desigualtat entre sexes o el fonamentalisme religiós.

Hauríem però, de legitimitzar la nostra moral enfront aquestes tradicions i els col·lectius que les professen, eliminant algunes de les que encara a dia d´avui formen part de la nostra societat.

Un espectacle on es tortura un animal fins a la mort, és un exemple clar de la falta de moralitat de la societat on es desenvolupa. Catalunya, ha començat una lluita per desterrar aquest acte de brutalitat animal de la seva “cultura”, enfrontant-se una vegada més als poders més conservadors. Tant de bo en un futur no gaire llunyà, els nostres fills no hagin de conviure amb tradicions d´aquesta índole i menys encara que sel´s anomenin “cultura”.

“Un país, una civilització, es pot jutjar per la forma en que tracta als seus animals” Gandhi.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

34. 2ona. Assemblea R.CAt “El segon impuls”

2010-03-30T11:01:00.000-07:00

El passat Diumenge 21 de Març a les 09:00 hores els associats de R.Cat estaven convocats a la segona Assemblea general de l’associació. Un total de 1.352 hi van assistir per a intervenir i ratificar la Junta Nacional i el seu President després de les darreres dimissions. Juntament amb aquests i contradient a les informacions d’alguns medis obstinats en boicotejar aquesta iniciativa col·lectiva civil, també van assistir-hi alguns convidats de luxe, entre els que hi destacaven, el Dr. Barrera, Toni Strubell, Víctor Alexandre, Xavier Roig, Joan B. Culla, Enric Canela, Alfons Lopez Tena, Salvador Cardús i el president del F.C Barcelona, Joan Laporta.

De tots els punts de l’ordre del dia, aprovats per amplia majoria, destacaven la presentació de dos documents que guiaran el camí a seguir d’aquest col·lectiu, “Organitzant el Nostre futur lliure”, full de ruta política de la associació, i la Constitució de Catalunya.

Del primer, una llei electoral oberta amb districtes electorals reduïts, la limitació de mandats, la regulació del finançament dels partits i les seves fundacions, la incompatibilitat de càrrecs, la transparència en la gestió pública i una nova planificació territorial, eren algunes de les propostes que per una banda condicionen el actual manual polític, i que per altra, farien perillar les cadires i l´status quo dels partits tradicionals. Per als que titllen a Reagrupament de radicals sense un ideari polític, 159 pàgines amb iniciatives i propostes ideològiques en polítiques econòmiques, territorials, d’educació, culturals, lingüístiques, socials i internacionals demostren que la regeneració democràtica compta amb un document que més d’un s’hauria de llegir si el que desitja es fer una crítica consructiva i no criticar per destruir. A més, es tracta d’un document redactat per més de 600 associats, millorat amb les propostes de la resta d’integrants de la associació i a l’abast de qualsevol persona que ho vulgui consultar a través de la web nacional.

En quant al segon, una Constitució de Catalunya ens permet visualitzar de forma més clara la possibilitat d’obtenir un Estat propi i materialitza el ideari d’una generació que no ha participat en la creació de les actuals regles del joc; els Tribunals Judicials, la Monarquia Parlamentaria, l’estat de les Autonomies i la Constitució Espanyola instaurades durant la transició. Totes elles inamovibles i immodificables encara que molts dels ciutadans de la actualitat no han tingut la oportunitat de pronunciar-se sobre la seva legitimitat. Aquesta Constitució, serà la primera llei que els diputats que representin Reagrupament al Parlament de Catalunya presentaran perquè s’aprovi.

Reagrupament, es presenta com a la única opció per a que Catalunya esdevingui un estat lliure i democràtic. Un estat amb les mateixes condicions que la resta per a desenvolupar la seva economia, gestionar els seus recursos i defensar els seus interessos davant la comunitat Internacional. Un estat on l’electorat pugui conèixer i exigir responsabilitats als seus representants. Uns representants que dediquin un temps concret de la seva vida a intentar millorar el seu país, i no a augmentar el seu patrimoni personal i a construir un currículum de contactes que els garanteixi el seu futur.

S’entén que tot això pot arribar a fer por. Fa por, i molta, als partits tradicionals i als mitjans de comunicació convencionals, i es per això que tots ells han començat una campanya de desprestigi sobre tot aquell que posi en perill els seus càrrecs. Primer, ignorant la existència d’un moviment notablement visible a base de enquestes partidistes, després fent servir el descrèdit i el insult sobre els seus màxims promotors. Ja veurem fins a on son capaços d’arribar quan es doni el tret de sortida a la campanya electoral.

El mateix dia que es proclami la Independència de Catalunya en el Parlament, aquell mateix dia, Reagrupament desapareixerà. Com es pot entendre que els medis diguin que es tracta d’un moviment personalista?

“Quan un home estúpid fa quelcom que li avergonyeix, sempre diu que compleix amb el seu deure.” Shaw, George Bernard

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

33. Catalunya serà independent o no serà......

2010-03-18T11:22:00.000-07:00

Hi si ho és, que ho serà, serà (si així ho decideix) com a membre de la Unió Europea. Així ho ratifica un informe realitzat per al Cercle d’estudis Sobiranistes amb el títol “Catalunya independent en el sí de la Unió Europea” on amb arguments jurídics i polítics recolza la tesi de la continuïtat de l’estat Català com a membre de ple dret de la Unió una vegada oficialitzada la seva sobirania.

La tesi contraria es un dels arguments més utilitzats per als nacionalistes espanyols i els unionistes catalans o per als indecisos temorosos de la repercussió d’aquesta afirmació. Per als que es pensen que la totalitat dels estats actuals ho son des del principi dels temps, no estaria de més recordar que tres quartes parts dels estats del mon ho son des de la meitat del segle passat. I per a que serveixi d’exemple podríem donar algunes dades sobre la creació i l’obtenció de la independència d’alguns dels estats que formen la actual Unió Europea.

- República Austríaca: 1918. (Antic Imperi Austrohongarès.)
- República de Xipre: 1960. (Antic Imperi Britànic.)
- República d´Eslovaquia: 1989. (Antiga Txecoslovàquia.)
- Rep. Txeca: 1989. (Antiga Txecoslovàquia.)
- Rep. D´Eslovenia: 1989. (Antiga Iugoslàvia.)
- República d´Estónia: 1991. (Antiga URSS.)
- República de Letònia: 1991. (Antiga URSS.)
- República de Lituània: 1991. (Antiga URSS.)
- República de Finlàndia: 1917. (Antiga Rússia Imperial.)
- República d’Hongria: 1902. (Antic Imperi Austrohongarès.)
- República d´Irlanda: 1919. (Regne Unit.)
- Ducat de Luxemburg: 1918. (Alemanya.)
- República de Malta: 1964. (Regne Unit.)
- República de Polònia: 1945. (Alemanya- URSS).

14 dels 27 estats membres de la Unió, han aconseguit o recuperat la seva independència durant el segle XX, i això no els ha suposat cap impediment per a integrar-se al conjunt de economies europees. Actualment, només resten per recuperar les seves llibertats, Escòcia, Flandes (gràcies Jordi) i Catalunya. Això demostra que es possible. Això demostra que Catalunya…serà.

"Tria un enemic gran i això t’obligarà a créixer, redueix la teva por perquè si ell creix tu et faràs petit..." Anónim.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

32. Colonialisme al segle XXI al sud d´Europa.

2010-02-13T04:21:00.000-08:00

Hi ha qui veu les coses tal com són i es demana per què. Jo les veig tal com podrien ser i em dic per què no! Aquesta frase pronunciada pel que va ser president dels Estats Units John Fitzerald Kennedy, vindria a reflectir en la seva primera part, el tarannà d’una part important de la societat catalana. La actual conjuntura econòmica i social derivada de la crisi financera i l’esgotament de l’encaix Catalunya-Espanya liderat pel model de finançament i la sentència del TC, ens hauria de fer adoptar la segona.

Històricament, els grans canvis sempre han vingut precedits per una època de gran depressió, ja que per lògica serien inviables en una situació de bonança. Aprofitem-ho. Ens hem acostumat a viure de la crítica passiva sobre tot el que ens envolta, principalment quan patim les sotragades i les incompetències de la classe política i la seva organització, però per contra ens costa impulsar activament el procés per canviar el model establert.

Una possible explicació als problemes de convivència actuals es podrien argumentar si agaféssim l’exemple de les tensions i els conflictes al continent Africà i examinéssim la seva història. Ens adonaríem, que en poques ocasions s’originen entre països veïns, sinó que en quasi la totalitat d’elles es produeixen dintre d’un mateix estat, originant conflictes civils entre diferents comunitats. El colonialisme europeu del segle XIX va dividir el continent en països per tal de repartir-se el territori, sense tenir en compte les sensibilitats, tradicions i religions de les tribus i clans que els integrarien, i obligant a diferents cultures a conviure a la força, motiu principal de les seves disputes. Altres casos semblants més actuals que han acabat en segregació serien el de les antigues URSS i Iugoslàvia, confederacions d’estats amb sensibilitats diferents a les que el intent d’unionisme no va aconseguir esborrar cultures històricament independents.

L’esgotament en les relacions Catalunya-Espanya no son més que les diferències històriques i culturals entre dos pobles als que han obligat a compartir país, imposant les regles del colonialisme. “No podem negociar amb aquells que diuen el que és meu és meu i el que és teu es negociable”.

Ens trobem amb una oportunitat única de canviar la desafecció i l’esgotament en les relacions intergovernamentals, per la sobirania i l’autogovern que garanteixi un nou panorama polític i social per a Catalunya. La independència i la regeneració democràtica passa per a que la ciutadania passi de la crítica als fets, donant suport a una candidatura transversal independentista que representi les aspiracions necessàries per a la sostenibilitat del nostre futur cultural, econòmic i social en les properes eleccions al parlament de Catalunya. Avui, tenim a la nostra disposició aquesta eina (Reagrupament.CAt) ara només ens falta donar-li suport.

“Es pot enganyar a tothom poc temps, es pot enganyar a alguns tot el temps, però no es pot enganyar a tothom tot el temps”. J. F. Kennedy.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA

31. La moralitat de l´èxit

2010-01-24T11:33:00.000-08:00

Albert Camus deia que “no es difícil tenir èxit, el difícil es merèixer-lo”. En una hipotètica justícia moral, aquesta podria ser la norma que canviés els valors amb els que en el nostre petit món, definim termes com èxit-fracás, uns termes que han mutat la seva essència a través dels nostres ulls.

Potser, els nostres dirigents, a més d’intentar impulsar canvis socials a base d’aprovar lleis cada cop més restrictives que prohibeixen (al mateix temps que recapten, això sí) actituds sociològicament incorrectes, podrien fomentar un canvi més profund que substituís l’escala de valors actual.

Després d’un període en el que per a compensar les mancances de llibertats fonamentals durant els anys de la dictadura, van donar via lliure a un temps de llibertats sense valors, ara, per a compensar lo compensat, han decidit tornar a prohibir tots els nostres moviments, adoptant el paper de pares davant els seus fills adolescents.

En un mon on el que compta es el que fas i no el que ets, valorem l’èxit sense fer-ho amb el camí recorregut per a aconseguir-ho. Ens deixem enlluernar per l’èxit immediat davant del treballat, aplaudint al llest per sobre el intel·ligent com ho fem amb els actius materials en contra dels intel·lectuals.

Perseguim al gran corrupte per admirar al petit estafador, jutgem al gran estafador per aplaudir al petit trampós, condemnem al gran trampós per envejar al petit farsant, sentenciant al gran farsant mentre envegem al petit impostor.

Potser, ha arribat el moment de fomentar en les noves generacions una visió de l’èxit on la figura que ho representi posseeixi els valors que ens agradaria transmetre, deixant que l’enveja deixi pas a l’admiració sobre qui ho mereixi. Parafrasejant a Oscar Wilde, “qualsevol pot simpatitzar amb les penes d’un amic, simpatitzar amb els seus èxits requereix una naturalesa delicadíssima”.

Canviem l’admiració per el que cobra en negre, el que evita el pagament d’impostos, o el que obté una ajuda o baixa laboral injustificada per fer-ho amb el que demostra un esforç, talent, formació i tenacitat que el porta a distanciar-se de la resta. Aquesta nova cultura ens portarà fins a l’excel·lència. Una Excel·lència de valors que ens farà ser millors.

"L`èxit es el que ens dona confiança per posar en pràctica el que el fracàs ens ha ensenyat" P. Carrasco.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

30. Amistat

2010-01-05T10:15:00.000-08:00

.
“Serà extrapolable a l’amistat el concepte emprat en l’amor consistent que els pols oposats s’atreuen?” Què és l’amistat? Si per amistat entenem l’afecte personal compartit amb una altra persona que neix i s’enforteix amb el tracte, potser la pregunta inicial no tingués raó de ser, però si aquesta definició l’ampliéssim amb termes com el compartir inquietuds i passions, i una preocupació sincera per tot el concernent a aquesta persona,.... “serà extrapolable a l’amistat el concepte emprat en l’amor consistent que els pols oposats s’atreuen?”......

"Estima´m quan menys m´ho mereixi, ja que és quan més ho necessito". Proverbi xinés.

29. Espoli d´idees

2009-12-27T09:35:00.000-08:00

L’altre dia em va sobtar una noticia del diari on vaig poder llegir que havien atorgat un premi Ondas al programa de Telemadrid “Madrileños en el mundo”. El motiu de la meva estranyesa va se més pel perquè que pel premi en sí mateix. El programa en qüestió era guardonat com a millor programa emès per emissora no nacional. Fins aquí cap queixa, si es el millor programa a judici del jurat del premi, és el millor programa segons la seva opinió i punt. El desacord apareix quan argumenten els motius que justifiquen aquest reconeixement. Segons el jurat, la concessió del premi era per “ser el iniciador de una fórmula de éxito que marca tendencia en televisión”.

Que es tracta d’una formula amb èxit es una evidencia. Que existeix una tendencia, també. Així ho corroboren programes com Españoles en el Mundo, Callejeros Viajeros, Andaluces en el mundo, Aragoneses por el mundo, i gairebé tants programes de temàtica similar com a comunitats té l’estat Espanyol.

El que de veritat sobte es el concepte “iniciador”. Aquest mèrit, com es pot demostrar consultant les videoteques o els arxius i documents publicats per les diferents cadenes televisives, pertany al periodista i comunicador català Miquel Calçada (Mikimoto) gràcies al seu programa “Afers Exteriors”.

Fa uns mesos, Telemadrid va presentar una denuncia contra TVE per un suposat plagi del seu programa Madrileños en el mundo per part de Españoles por el mundo, argumentant que la primera emissió del seu programa va ser l’abril de 2005 mentre que la televisió pública estatal començava la seva emissió el Febrer de 2009. Es per això, que estaria bé fer memòria i informar als dirigents de Telemadrid, que el programa Afers Exteriors porta en pantalla a la televisió catalana des del 2003.

Si la qüestió es repartir-se els premis i els reconeixements sense comptar amb una part del que ells consideren el seu país, al menys que els arguments estiguin documentats, per tal de no tractar-nos com si la resta no ho estiguéssim. A no ser que ho facin amb coneixement de causa.

De totes maneres crec que en aquest cas, per al Mikimoto, es tracta més d’un favor que d’un menyspreu, vist que el premi al millor presentador va ser per a Jorge Javier Vazquez. Afers exteriors ja disposa del millor premi en el mon audiovisual com son els elogis de la professió i la audiència televisiva setmanal.

"Com vaig a saber el que penso, si no ho he dit encara" E.M. Forster.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

28. 13 DESEMBRE 2009: UN DIA ALLIÇONADOR

2009-12-14T10:44:00.000-08:00

Una vegada més, i ja van moltes, la gent de Catalunya, gent anònima, gent de tota classe i condició, gent amb diferents ideologies i estatus, gent cadascuna d’elles amb els seus problemes i carregues personals, ens han fet sentir-nos novament orgullosos de ser catalans.

Una vegada més, i ja van moltes, el que no son capaços de fer els que ho haurien de fer, perquè els paguen i perquè és la seva obligació i el seu compromís, ho ha fet gent anònima. Sempre, sempre, la gent de peu, la gent del carrer, mostrarà el camí a seguir.

Quan molts havíem perdut l’esperança en la humanitat, quan més havíem pensat induïts pel creixement de la violència, la corrupció i l´incivisme, que l’ètica i la moral de la societat estava irremeiablement condemnada al individualisme i la cobdícia personal, surten milions de petits actes individuals, formant el més gran moviment solidari que pot oferir una societat.

1era Lliçó: Una lliçó de comprimís.

Les consultes sobre la independència del 13D. El que el parlament de Catalunya va desestimar, mostrant l’esquena a qui representen i a qui es deuen, ho ha portat a terme la societat civil, demostrant que la desafecció i el desinterès no es sobre la política sinó sobre els seus representants. No importa que els medis menyspreïn la participació, els resultats i la feina de milers de catalans que de forma desinteressada i sent conscients de que els resultats seran més representatius que decisius, han organitzat per a fer sentir la seva veu. El fet de que més de 15.000 voluntaris destinin el seu temps lliure a organitzar aquestes consultes, sense l’ajuda de cap partit polític tradicional, sinó en representació d’ells mateixos, ha de ser la lectura més significativa.

Si extrapoléssim aquests “pobres” resultats segons els de sempre, els que no desitgen un canvi que faci perillar la cadira, a la totalitat del país, el missatge obtingut seria que més d´1.000.000 de catalans estarien disposats a votar a favor en un hipotètic referèndum vinculant d’autodeterminació. Tot això, sense comptar amb el suport dels medis de comunicació, sense els espais i els debats televisius de propaganda electoral, sense una campanya per part dels partits polítics i sense les infraestructures organitzatives de l’administració pública.

En previsió d’un hipotètic panorama electoral de cara a un futur referèndum sobiranista, els números ens diuen que el cens català amb dret a vot es d’uns 5.000.000 de ciutadans. Amb una previsió d’abstenció, segons els últims sondeigs, d’un 25% aproximadament, ens trobaríem davant d’una participació electoral d’unes 3.900.000 persones. Si a aquesta xifra li restem un 2% entre vots nuls i en blanc, el total de vots participatius serien d’uns 3.800.000. Això vol dir que es necessiten uns 1.900.000 per a aconseguir una majoria d’escrutinis favorables que marquessin un canvi independentista (les institucions europees estableixen un tant per cent més elevat alhora de referendar la constitució d’un nou estat, però de majoria parlamentària).

Amb aquests números, la lectura seria que Catalunya ja té en l’actualitat 1.000.000 d’aquests 1.900.000 vots necessaris per a una majoria social, i està constatat estadísticament que la oficialitat d’un referèndum amb un resultat vinculant, augmentaria l’expectativa de vot en un 10% (uns 500.000 vots). Si a tot això sumem que hi ha un 25% de catalans indecisos, expectants amb la decisió del TC i d’altres decisions estatals (1.300.000 votants), es podria afirmar que l’èxit de les consultes d’independència ha esdevingut incontestable.

I tot gràcies a la feina de gent que mentres molts gaudíem del temps d’oci i de la família en un mon cada dia més estressant i individualista, ells treballaven per a aconseguir un futur il·lusionant per a tots. Mai tindran el reconeixement que es mereixen. Ni els voluntaris, ni els organitzadors, ni les milers de plataformes, moviments i associacions que dia a dia defensen els nostres drets, cultura i llengua.

2ona Lliçó: Una lliçó solidària.

La marató de TV3. No, millor dit....LA MARATÓ DE TV3!!!

No son només les aportacions econòmiques en una conjuntura de crisi econòmica, no es només el poder de convocatòria que té la societat civil catalana, no son només les iniciatives des de tots els àmbits socials i culturals en representació d’associacions, aplecs, casals, etc..., no és només la força i la tendresa dels familiars i malalts que pateixen, sinó per sobre de tot això, el més gran es la sensació de que la gent té una bondat il·limitada. De tornar a confiar en la gent. De que els catalans som bona gent. Una gent increïble. De que Catalunya, quan l’ocasió ho mereix es una pinya.

Es gairebé miraculós com un sentiment solidari pot posar-se en moviment amb l’esforç de persones que ofereixen desinteressadament el seu temps, esforç i fins i tot diners en ajuda d’altres persones a les que ni tan sols coneixen.

Als que fora de les nostres fronteres ens titllen d’insolidaris, caldria mostrar-lis el resultat i sobretot les formes de la Marató .Per sobre de tot, les formes. La solidaritat és un dret que t’has de guanyar. Millor dit, l’has de merèixer. Totes les persones que pateixen per una injustícia del destí, s’ho mereixen. Tots els nens i nenes amb anomalies que els diferencien de la resta i que els hi fan la vida més difícil, s’ho mereixen.

I la societat catalana quan identifica aquesta legitimitat, respon d’una manera abrumadora. Estic segur que les llàgrimes i els nusos a la gola que van estar presents a les llars catalanes durant la celebració de la Marató, es van convertir, exponencialment, en un sentiment d’orgull que ens va omplir el cor.

La vida pot ser molt dura, la vida pot ser molt injusta. De fet, de vegades podem pensar que la vida no val la pena, però en dies com el de la Marató, es demostra que la vida pot ser meravellosa. Visca la vida. Visca Catalunya.

"L´orgull divideix als homes, la humiltat els uneix" Anónim.

27. El dret a decidir

2009-12-11T11:03:00.000-08:00

Aquest diumenge 13 de Desembre, serem testimonis del que serà probablement l’esdeveniment més decisiu en la història recent de Catalunya. Un primer pas, que encara que alguns manifestin sense importància, en el seu interior alberguen la por de que sigui el començament de molts d’altres que ens portin en un futur pròxim a la possibilitat de decidir el nostre destí.
Per primera vegada, encara que de no de forma vinculant, una gran part del poble de Catalunya referendarà el seu dret a decidir. De la mateixa forma, que per primera vegada una enquesta d’opinió publicada en un diari (Avui, 3 de Desembre 2009), dona guanyadora a una opció independentista en un sondeig d’intenció de vot davant d’un hipotètic referèndum d’autodeterminació.

Tan se val que la majoria de mitjans de comunicació en nom dels partits tradicionals que els gestionen, restin importància a aquests fets. De tots es conegut que no es tracta d’una consulta ni d’unes opinions emmarcades dintre d’un marc aprovat legalment per les administracions governamentals, però de totes maneres estem vivint fets que fa unes dècades haurien esdevingut impensables.

La tot poderosa maquinària dels empoltronits poders fàctics, formada per partits polítics tradicionals, grups empresarials, mitjans de comunicació dependents, etc.. es troba davant de l’únic moviment veritablement eficaç alhora de desballestar el seu estatus de privilegis: la voluntat civil popular.

Estats com Bòsnia i Herzegovina, Montenegro, Txèquia, Eslovàquia, Islàndia, Lituània, Letònia, Eslovènia, Geòrgia, Estònia, Ucraïna, Bielorrússia, Moldàvia, Noruega, Finlàndia (tots ells independitzats durant l’últim segle) i potser aviat Escòcia, Groenlàndia i el Quebec, gaudeixen a dia d’avui d’uns drets i llibertats que fa un segle, al igual que Catalunya, no haguessin somiat, guanyats legítimament amb la autoderminació.

Esperem que els vots al si dels referèndums del dia 13 i dels que es portaran a terme més endavant, enderroquin l’argument de l’estat Espanyol sobre que el moviment independentista català es qüestió de quatre gats.

Hem de superar les pors i les inseguretats (Catalunya sempre ha pecat d’un cert victimisme i conformisme) que els unionistes han inculcat en la ciutadania catalana, gràcies al poder mediàtic del que disposen. Les tradicions imposades es poden superar amb valentia i coratge.

Encara puc recordar, quan anys enrere als insubmisos se’ns deia que el servei militar obligatori era una institució establerta i tancada que no es suprimiria ni modificaria de cap manera, i com la justícia espanyola ens jutjava i tancava en presons per tal d’intentar coaccionar les nostres idees. A dia d’avui, podem constatar com amb l’esforç d’uns quants, la totalitat de la societat s’ha beneficiat d’un canvi amb el que la majoria estava d’acord, però veia com a una utopia inassolible.

Dubto que la gent de la meva generació que avui son pares, i que ens increpava i dubtava del nostre ideal contrari a l´impossició d´una representació militar amb la que no simpatitzàvem, no s’alegri de que el seus fills s’estalviïn un any perdut a qualsevol quartell militar aprenent a passar el temps, i ho aprofitin per a formar-se de cara al seu futur laboral, o que simplement gaudeixin d´una vida sense impossicions.

Quan compendrán que "democràcia" es això. La oportunitat de decidir. La oportunitat de triar. La oportunitat de participar. Tant de bo algun dia, el dret a decidir sigui veritablement un dret.

«És impossible estimar alguna cosa ni odiar alguna cosa sense començar per conèixer-la.» Leonardo.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

27. L’homogeneïtzació del territori

2009-12-08T09:27:00.000-08:00

Les reivindicacions que durant molts anys, i que cada vegada amb més força, planteja el sobiranisme català a l’estat Espanyol en matèria de finançament i repartiment equitatiu d’inversions i serveis, es podrien extrapolar amb la mateixa legitimitat dintre del propi territori Català.

Hem d’esperar que si un dia la República Catalana o Països Catalans disposen d’un estat propi, no es tornin a repetir alguns dels errors que s’estan produint durant tres-cents anys en contra seva per part de les autoritats Espanyoles. Esperem i vigilem per tal de que la riquesa es reparteixi a parts iguals a tot el territori, per tal de no diferenciar entre ciutadans de primera o de segona.

Com que a major població en un territori, major demanda i necessitats de serveis, i com que a majors serveis millors inversions i millor qualitat de vida, aquest hipotètic i esperem que viable a curt termini estat Català, haurà de garantir i potenciar l’homogeneïtzació de la població i la possibilitat de generar riquesa a la totalitat del país. La repartició de la riquesa generada, s’hauria de portar a terme fomentant la producció d’aquesta. En aquest cas, al potenciar i diversificar els sectors econòmics dels diferents territoris, repartiríem la població i distribuiríem la creació de riquesa i la recaptació d’impostos, els quals repercutirien directament en la regió que els ha recaptat i aconseguiríem un país cohesionat econòmica i socialment.

L’actualitat ens mostra una visió totalment oposada a aquest projecte, i durant dècades el poder econòmic i administratiu s’ha concentrat en un zona concreta formada per Barcelona i la seva àrea metropolitana. A dia d’avui, les seus financeres, les administracions, la borça, el Parlament, la Generalitat, el principal port, el principal aeroport, 2/3 de la població total (gairebé 5 del quasi 7 milions d’habitants), el 80% d’universitats i Centres d’empresa, els museus més importants, les seus dels mitjans de comunicació, els centres d’alt rendiment esportiu i grans hospitals estan ubicats en aquest àrea. Tot això, provoca una aglomeració d´habitants, que provoca per una part, a la població d’aquesta area d’influència, una societat angoixada i estressada degut al ritme frenètic que es respira als seus carrers i carreteres, i per altra banda una altra part de la població del país amb clars síntomes de desafecció per una manca d’atenció per part de l’administració.

La capital d’un País fort sempre ha de disposar dels millors serveis, però no a costa d’escenificar un panorama territorial desequilibrat. No es tractaria de deslocalitzar la capital sinó de potenciar els sectors tradicionalment importants de la resta del país, fomentant d’aquesta forma el sentiment solidari entre territoris.

El cercle català de negocis i d’altres entitats econòmiques, han presentat informes, que ens fan viure sense por i amb il·lusió, una separació poc traumàtica econòmicament parlant de l’estat Espanyol, ja que Catalunya històricament ha sigut el motor econòmic d’aquest i continua sent líder en molts dels sectors econòmics, malgrat els obstacles que interposa l’administració central.

Catalunya posseeix una gran diversitat de sectors econòmics que impulsen la seva economia i hauria d’aprofitar-se del gran mercat global mundial, de les infraestructures aeroportuàries de que disposa i de la seva localització privilegiada per a convertir-se en la connexió entre Asia i Europa. Disposem, doncs, de les eines suficients per a garantir un futur pròsper fora del sometiment i l’ofegament espanyol.

A totes aquestes eines, hauríem de sumar per sectors econòmics, que Catalunya posseeix en agricultura, la producció i exportació de cava, vi, bestiar torcí, i fruita dolça. Per posar un exemple diríem que el Montsià aporta el 75% de plantons de cítrics a Espanya i les terres de Lleida produeixen el gruix de fruita exportable. L’horta de Catalunya està localitzada al Maresme, encara que dia a dia pateix l’extensió de l’àrea metropolitana de Barcelona.

El sector industrial, històricament capdavanter com a motor econòmic català, en els últims temps s’ha vist superat per al sector terciari (serveis i turisme), però tot i això, Catalunya es la comunitat amb major participació del PIB industrial espanyol amb el 29% del total. Dintre d’aquest sector, Catalunya posseeix una important industria tèxtil, automobilística, química i farmacèutica, construcció naval, informàtica i alimentària. En l’actualitat el 67% de la indústria catalana esta concentrada en el barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Oriental i Occidental i Maresme, encara que el Tarragonès i Baix Camp disposen del major polígon industrial petroquímic d´Europa.

El sector serveis, convertit en el motor principal de l’economia catalana, aporta el 63% del valor afegit brut català aglutinant com a principals exponents, el comerç, el turisme, el sector financer i les administracions. Com a dada de l´importancia d’arrelar el sentiment econòmic en el sentimentalisme popular, comprovem com el 70% dels dipòsits catalans estan en mans de les Caixes.

En quan a les balances comercials, el 36% de les companyies exportadores a Espanya, estan ubicades a Catalunya i sumen el 27% de les exportacions Espanyoles.

Tot fa preveure, si el Parlament i els representants territorials arriben a un consens, que Catalunya tornarà a la

divisió territorial en forma de Vegueries. Aquesta divisió va existir des del segle XIII fins al segle XVIII quan el Decret de Nova Planta les va eliminar al igual que amb la resta de drets i llibertats històricament guanyades. Les vegueries proposades serien: Barcelona, Camp de Tarragona, Catalunya Central, Girona, Ponent , Terres de l´Ebre i Alt Pirineu i Aran, encara que hi han diverses reivindicacions afegides com serien l’alt Ter i Penedès. Aquestes demarcacions haurien de gestionar la totalitat del sol català, el qual es divideix actualment en 28,7% de conreus, el 15,7% de Prats i pastures, 1% rius, 43,4% boscos i el 6,7% en àrees urbanes.

Amb tots aquests actius i amb la possibilitat de gestionar els seus propis ingressos, un Estat Català propi només hauria de potenciar per igual sectors tant diversos com la biomedicina, noves tecnologies, agricultura, ramaderia, el petit comerç i els sectors energètics, protegir d’altres sectors històricament rentables com el mercat de proximitat, les PIMES, la empresa familiar i els autònoms, a més d’invertir generosament en I+D per a situar-nos al capdavant de les rentes per càpita europees.

Tots ens hem de sentir representats i recolzats de la mateixa forma per tal de construir un país cohesionat i unit, i fomentar no tant sols el desig de la independència econòmica, sinó de la mateixa forma, la sobirania sentimental. Un país només avança quan la majoria dels seus integrants avancen.

"La veritable filosofia és reaprendre a veure el món". Merleau-Ponty.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

26. Ansietats futures, malalties del present.

2009-11-30T10:12:00.000-08:00

Perseverança davant l’adversitat, constància davant el desànim, tenacitat davant la desesperació, quan l’esperança et demana temps i perceps que el futur intima amb ella, has d’atorgar-se’l sense condicions. La comparança sol ser en aquests moments un consol per a l'agraviat. Seria una covardia refugiar-se en la fatalitat, dramatitzant amb les dissorts que ens han tocat en sort, conjecturant amb ser el centre de les ires del infortuni.

De vegades, No Més val prevenir... . Previngut o correcte no semblen ser invariablement els qualificatius més afins quan del que es tracta és d’analitzar el nostre jo més recòndit i genuí. No em refereixo a aquest jo que freqüenta l’exterior i que pretén despistar al despistat i enganyar a l’enganya’t, augmentant el seu ego durant un curt interval, sinó al que habita en el més profund de cadascun i que brolla en contades ocasions sense preavís, tradicionalment al quedar-nos desproveïts. Aquest que perpètuament coneixerà la veritat dels nostres pesars, al que no se li aconsegueix enganyar amb fals testimoni i que després d’haver representat un paper deliberadament artificial enfront dels altres, sorgeix per a sotmetre’ns a un judici ètic, adjudicant-nos a la nostra pròpia consciència com fiscal acusador.

Arribat el temps de la consciència, arribades les ansietats de l’esperit.

"El mon está ple de petites alegries, l´art consisteix en saber-les distingir". Anónim

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

25. El sufragi de les relacions.

2009-11-21T03:50:00.000-08:00

Es podria especular sense por a l’equivocació que les relacions personals gaudeixen de millor salut quant menor és el tracte entre elles. No explícitament una indiferència absoluta, sinó un marge d’autonomia, tant per a les que ostenten algun grau de consanguinitat com per a les que merament es cimenten en un coneixement atzarós. Es tracta d’una reflexió que enderroca alguns dels valors dels quals tant ens enorgullim i que en la generalitat dels casos sense èxit, han ambicionat inculcar-nos fraternalment, però que en el seu detriment posseeix l’aval de la independència i la negligència. I es que avui més que ahir, “el roce ya no hace el cariño”.

Moltes vegades ens apareix la disjuntiva d’escollir entre seguir un camí marcat premeditadament en el qual interroguem i analitzem intentant controlar cada situació, cada escenari, cada companyia, anticipant-nos al desenvolupament de possibles esdeveniments que amenacin una posició estable encara que monòtona, o abandonar-nos a la improvisació i que el destí ho faci per nosaltres.

Vivim submergits en un inconformisme absurd que ens empeny cap a l’enveja i la cobdícia passiva sobre l'aliè, sense esforçar-nos a taxar el que hem assolit legítimament. Aquest inconformisme, que en altres temps hagués significat un afany de superació i que s’aplicava en camps tan rellevants com la política i el treball, actualment s’empra sobre aspectes molt més trivials, sent motiu d’angoixes i ansietats. Ens desil·lusionem amb facilitat, el que ahir era imperiós avui és prescindible. En el sufragi de les relacions, la doble moral ha resultat victoriosa per majoria simple, procurem-li un vot de censura abans que assoleixi un pacte amb la hipocresia i governi amb impunitat en les nostres vides.

"Hi ha persones que ens parlen i ni les escoltem, hi ha persones que ens fan mal i no ens deixen cicatriu, però hi ha persones que simplement apareixen a la nostra vida i ens marquen per sempre" Cecilia Meireles.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

24. Més on triar, menys per triar.

2009-11-16T10:24:00.000-08:00

Com en tot, també ens van mentir sobre l´abast de la crisi que estem patint. De fet, continuen mentint-nos sobre fins quan ens continuarà escanyant i amb la força que ho farà. Els brots verds, semblen ser una metàfora dels bitllets que han passat d´una mà a una altra durant els temps de bonança.

Tan poc real era el superàvit que ens venien com a trofeu de gestió estatal i autonòmica com la fortalesa dels sectors que l´impulsaven. Les comissions, ja siguin del 3, del 2 o de l´1% han sigut i seran un efecte causat a part iguals per la cobdícia intrínseca de la natura humana i el mirar cap a una altra banda per part dels que tenien la obligació de mirar, en un moment en que d´un dia per l´altre vam passar de ser les portes d´Africa a convidats del G-8.

Quan Groucho Marx va dir allò de “la política es l´art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar desprès els remeis equivocats”, segurament ho va fer pensant en els nostres dirigents.

Els partits tradicionals estan descobrint com noves fórmules s´estan possicionant com a alternativa real de cara a un futur immediat, aprofitant que molts dels integrants de la societat actual ja no estan influenciats per la de vegades sobre valorada transició democràtica. Els temps canvien, i les persones també. Tant per una banda com per una altre, sembla ser que la societat vol deixar enrere el “qualsevol temps passat va ser millor” i molts buròcrates oloren el perill de les inquietuds i aspiracions de molts catalans.

Més quantitat no sempre vol dir més qualitat:

CiU: Va viure els seus millors moments en la primera etapa Pujol. Avui ha convertit la ensenya del catalanisme en una casa gran en la que ningú sap qui pot viure i qui no. La foto Mas-Zapatero, on el líder federalista va vendre la seva ànima al diable (mai millor dit) i les possibles aliances amb un partit anticatalanista (PP), contrari a les nostres aspiracions i a la difusió de la nostra cultura, dibuixen el perfil d´un partit obsessionat amb el poder. Les declaracions del president Pujol, sobre la possibilitat de tirar de la manta (cosa que probablement el convidaria a passar uns dies de vacances a Soto del Real amb la seva antiga mà dreta, Lluís Prenafeta) i l´ambigüitat amb que juguen a sobiranistes, haurien de fer-nos desestimar aquesta opció. Poca intenció de regeneració democràtica i menys ambicions sobiranistes.

PSC: = PSOE. Algú encara té algun dubte sobre aquesta fórmula? El valor i la força del seus 24 diputats al parlament espanyol ha sigut estèril, ja que s´han limitat a esperar la senyal del gran germà per a poder alçar la mà. Es la opció per al que cregui que el federalisme respectuós encara és possible…encara que això sigui tan factible com a que Rouco Varela oficii el matrimoni de Boris Izaguirre a la capella sixtina. La subordinació a papà Zapatero i les últimes declaracions del president Montilla, possicionant-se en contra de les llistes obertes, fan inviable el suport a aquest partit. Molt poca intenció de regeneració democràtica i Nules ambicions sobiranistes.

ERC: La que en un principi era un de les opcions més clares, s´ha tornat la més confosa de totes. La transició poc democràtica i respectuosa del sector Puigcercós al sector Carod i el recolzament incondicional a la fórmula del govern tripartit per tal de gestionar les engrunes que ens adjudica Madrid, ha decapitat milers d´il.lusions. Del dia a la nit ens hem trobat amb uns altres que s´han apuntat a la política en clau de funcionaris vitalicis. Regeneració democràtica zero, independència a mig termini, menys zero.

PPC: Ja, ja, ja. Regeneració democràtica…ja, ja ajajajaj, sobiraniste….jajajajaj, independencia..jajajajja, dret a decidir….jajajajjaja jajaja, política llinguística..jajajaj.

UPD: Aquests fan por.

Ciutadans: A aquests, gràcies a deu, els hi queden tres telediarios.

CUP: De moment no tenen intenció de presentar-se a les eleccions al parlament del 2010. L´abstenció o Reagrupar-se son les úniques opcions del seu electorat.

Només ens queda una alternativa si el que volem és:

REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA. INDEPENDÈNCIA: ENCARA NO T´HAS REAGRUPAT????

Perquè repetir errors antics havent-hi tants nous que cometre?. Russell.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA

23. Desafecció Manipulada

2009-10-31T11:54:00.000-07:00

Sembla ser que algú o alguns tenen algun tipus d´interès en que la desafecció i la apatia de la societat catalana s´agreuxi inexorablement. Potser té a veure amb la imminent (o això diuen) sentència del tribunal Constitucional, o potser amb les emergents consultes sobiranistes populars, o fins i tot amb l´increment de la opció independentista entre l´electorat català. Per que ni Catalunya ha sigut mai un oasi de transparència ni és ara tampoc la cova dels lladres. Existeix l´argument de que en uns moments de desafecció de la societat catalana envers les institucions estatals, les administracions judicials espanyoles, encapçalades pel més mediàtic que efectiu jutge Garzon, inquilí de l´Audiencia Nacional i possiblement fan de series com “Los Hombres de Harrelson”, “Starsky y Huch” y “C.S.I Las Vegas” per com instrueix les causes que s´adjudica (enviar la Guàrdia Civil a escorcollar un consistori podia ben bé ser el fil argumental d´un reality americà), volen deixar clar que son ells els encarregats de controlar i desarticular una societat amb una imatge de salut exemplar però que amaga unes arrels i un cor podrit.

Es veritat, com no podia ser d´una altra manera i com passa en totes les societats del mon, que Catalunya té alguns o molts Millets i Montulls, i que les actuals regles del joc, poc concises i fetes a mida dels que manen i maneguen, amaguen molts casos Pretoria com l´estafa urbanística de Santa Coloma. Però no és menys veritat que Catalunya ha sigut i serà una societat treballadora, innovadora i emprenedora com poques. Una societat de la que han sortit i continuarán sortint noms com Manel Esteller, Antoni Tapies, Ferran Adrià, Joan Massague, Sebastià Serrano i Modest Prats, o Lluís Llach, Joan Manel Serrat i Montserrat Caballé, o Salvador Dalí i Joan Miró, o Mercè Rodoreda, Quim Monzó, Vàzquez-Montalban, Terenci Moix, Martí Pol i Josep Plà, o Josep Maria de Segarra, Ausiàs March, Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer, o Pau Casals, Idelfons Cerdà i molts i molts d´altres, fins i tot qui sap, si Cristòfol Colom.

D´una tacada, la justícia ensorra dos dels pilars que sostenen la vida social catalana; la burgesía i els honorables prohoms mecenes de la cultura i les administracions publiques. I no és que els infractors no hagin de rebre el seu càstig, el que sobte, és el moment escollit per a fer-ho públic. En ambdós casos (Palau-Ajuntament de Sta. Coloma) la corrupció s´ensumava de lluny temps enrere. En el primer cas, tothom sabia que Fèlix Millet feia i desfeia mentre callava consciències a força d´un talonari que no el pertanyia i finançava partits polítics a través de les seves fundacions.. El Palau de la Música i L´Orfeó Català va dipositar una confiança cega sobre un home que ja havia estat imputat per la justícia en el passat, i en el segon cas, els ciutadans de Santa Coloma, van reescollir per majoria absoluta a l´alcalde d´un Municipi de la perifèria al que veien passar conduint un Mercedes des de la seva residència en la part alta de Barcelona camí del Golf Sant Cugat.

La societat critica aquestes actituds i generalitzen incloent tots els estaments i sectors econòmics en el mateix sac, però no les condemna electoralment. Un cop més, el votant no es sent responsable de les accions i decisions dels representats que han escollit. Poster es que, tenim el que ens mereixem?

En aquests moments d´increment de la desafecció i desinterès per la política i els estaments que els representen, es quan els ciutadans i la societat civil més hauria d´involucrar-se amb els recursos més importants i decisius del que disposa: el vot electoral i l´associació.

Més necessari encara que l´autogovern i el concert econòmic, seria portar a terme una de les màximes que esposava Reagrupament en la seva primera Assemblea Nacional, i que no es altra cosa que la Regeneració Democràtica. Necessitem fer fora a tota aquesta classe dirigent, tant la pública com la que maniobra en l´anonimat, que s´enriqueix del nostre esforç i que ens avergonyeix com a societat.

Una llei electoral oberta, un control exhaustiu de les despeses públiques, una llei de finançament de partits transparent, un sistema judicial ràpid, eficaç i autònom i una regulació en els mandats dels càrrecs públics, seria un bon començament per a aquesta regeneració democràtica.

No és moment de mirar cap a l´altra banda, no és moment de desinteresar-se de la política, perquè tot el que ens afecta es política, deixant el camí lliure als que ens roben i enganyen en nom del país. No és moment de pensar que tots son iguals ja que cadascun de nosaltres som aquest tots. Es moment de fer neteja, de canviar el nostre futur, de castigar als que s´aprofiten del nostre esforç, ja sigui català o espanyol, es moment de plantar cara als poders fàctics i treure´ls uns privilegis que no s´han guanyat legitimament.

A la societat civil ens pertoca liderar un projecte de canvi que ens porti a fer realitat les nostres aspiracions i on el triomfador ho sigui per talent, per capacitat, per formació i perseverència i no per trepa o amic del trepa.

El poder tendeix a corrompre, el poder absolut corromp absolutament. Lord Acton

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA

22. 1a Assemblea Reagrupament.Cat.

2009-10-07T09:44:00.000-07:00

El passat dia 3 d’octubre al Palau de Congressos de Barcelona va constituir-se oficialment com a associació, el moviment sobiranista català Reagrupament.cat. A partir de les 09.00 hores es van congregar un miler llarg d’associats i convidats (aquest era el meu cas) amb el interès comú d’assistir a la posada de llarg d’un projecte que vol dinamitzar la fins ara monopolitzada política catalana. .

Per primera vegada, un moviment polític no fa diferències entre dretes i esquerres, entre classes altes, mitjanes o baixes o entre ideologies conservadores o lliberals, només ho fa entre independentistes i unionistes. Aquest és un dels actius més importants amb que compta, entre d’altres dirigents de l’associació, el que va ser escollit com a president de la direcció executiva, Joan Carretero. Obrir els braços a diferents sensibilitats catalanistes unides pel nexe comú del sobiranisme.

Amb Carretero, també ens trobem amb un líder atípic, molt allunyat dels cànons establerts en el actual panorama polític català. A diferència del que ens tenen acostumats, Carretero deixa de banda la demagògia per donar un missatge clar i concís, i per fi ens trobem davant d’un líder polític que respon amb una claredat inusual a les preguntes que li formulen sobre les seves aspiracions.

Si havia un denominador comú entre els assistents i promotors d’aquest esdeveniment, aquest era la il·lusió. IL·LUSIÓ amb majúscules. Una il·lusió perduda gràcies a decisions contradictòries i postures incomprensibles per part dels partits polítics tradicionals, com serien una burocràcia ineficaç alhora de gestionar el funcionament de la economia, la feblesa i desunió política en les reclamacions i la defensa dels drets històrics davant el govern central, el incompliment sistemàtic de promeses electoralistes i per no anteposar els interessos col·lectius als individuals. Tot sembla indicar que Reagrupament es nodrirà d’aquest sector desenganyat i absentista de l’electorat català, a més d’alguns decebuts militants i simpatitzants d´ERC, un petit sector sobiranista de CIU , i potser també del votant de les CUPS, orfes pel seu partit a les eleccions al Parlament. Es podia afirmar que Reagrupament recollirà als sobiranistes desenganyats de la política que no als desinteressats. Així ho van manifestar els promotors durant tota la assemblea, demanant als seus interlocutors: “Feina, feina,feina”.

Aquesta serà una de les tasques que segons la ponència aprovada en aquesta primera assemblea, intentarà desenvolupar aquesta de moment, associació: La regeneració democràtica de la política catalana. Veurem si es possible desempoltronar als històricament empoltronits en una societat que conserva encara el classisme dels poders fàctics i el vell monopolisme oligàrquic . El moviment vol oferir a la societat catalana un contracte, on es comprometen per sobre de tot a no trair al país. Paraules que molts van entendre dirigides al partit on ha desenvolupat la seva carrera política Joan Carretero i que el va portar a ser Alcalde de Puigcerdà primer i conseller de Governació del govern de Pasqual Maragall després (càrrec del que no s’enorgulleix precisament) i que algunes veus dissidents titllen de botiflers gràcies als dos governs del tripartit que han legitimat.

En aquest moment, ens trobem amb un altre punt amb el que es compromet el dirigent de l’associació: fer tot el que estigui al seu abast per a garantir que no es torni a repetir un tercer tripartit, opció que segons la seva opinió s’ha demostrat desastrosa pels interessos del país.

Segons també aquesta nova ponència política, Reagrupament ofereix en el seu ideari, transferència en la gestió pública, un sistema electoral obert on la persona escollida respongui directament davant del seu elector, limitació de mandats, projecte de país sobirà, i per sobre de tot, anteposar el dret d’autodeterminació a qualsevol altra aspiració individual o col·lectiva, pactant segons paraules del mateix Carretero amb el diable si fos precís per aconseguir-ho.

Més de 2000 associats en poc més de quatre mesos garanteix si més no, representació parlamentària en les properes eleccions catalanes, falta per veure si amb un partit propi (Reagrupament Nacional) o immers en una coalició independentista. En qualsevol cas, promet convertir-se en una injecció d’aire fresc en el contaminat ambient polític actual.

A diferència d’altres votants, l’electorat de Reagrupament, al menys pot estar segur que el seu vot no servirà per a investir un president més compromès amb Madrid que amb Catalunya, ni per fusionar-se amb un altre partit que no prioritzi els interessos i aspiracions catalanes i que menyspreï la seva llengua i cultura , ni tampoc per sustentar coalicions parlamentàries que no tinguin com a finalitat primordial, la independència del país. Ni tripartit ni Sociovergència.

Un altre de les fórmules que vol transmetre el moviment,el de l’anonimat de la majoria dels seus promotors que asseguren sàvia nova per a la regeneració política, pot tornar-se un handicap per a la difusió entre l’electorat menys involucrat i informat en qüestions polítiques i que es deixen coaccionar per la maquinaria publicitària d’algunes formacions amb la creació de líders mediátics. Es precisament en aquest punt on potser tindran la seva responsabilitat, figures consagrades en els seus àmbits laborals i socials i qui sap si interessats en donar el salt a la política, com podrien ser el president del Barça Joan Laporta , el periodista i comunicador Miquel Calçada o els escriptors Isabel Clara-Simó o Victor Alexandre.

Si Reagrupament ha nascut per dinamitzar la política catalana....només ens queda esperar que exploti i veure els resultats. A partir d’aquest moment només hi haurà una pregunta a formular: Ets independentista o ets unionista?.

“Heu de voler una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa” President Macià.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

21. Arenys de Munt: punt de partida

2009-09-08T10:52:00.000-07:00

La consulta popular d’Arenys de Munt, posa una vegada més de manifest com la enrevessada burocràcia amb la que es desenvolupa la maquinaria de la justícia estatal en els afers derivats de les seves competències i jurisprudències quotidianes, es torna celeritat quan sorgeix qualsevol demanda per part del poble de Catalunya, ja sigui relacionat amb la memòria històrica, el finançament o una simple consulta a iniciativa popular sense vinculació legal. D’aquesta manera, comprovem que si una demanda judicial ordinària pot romandre anys oblidada en els arxius d’un jutjat qualsevol esperant que algú la rescati i la redreci al curs judicial, en el cas d’una iniciativa relacionada amb el dret més fonamental d’una democràcia (com seria un referèndum o consulta per conèixer la opinió d’un municipi sobre la seva identitat), pot aconseguir un dictamen judicial en unes poques hores. Això sí, una condició sine quanum per a que el sistema judicial actuï amb aquesta rapidesa és que el tema en qüestió estigui relacionat amb les demandes i aspiracions catalanes.

No es la primera vegada que un municipi porta a terme un referèndum popular, sense anar més lluny, en el mateix Arenys fa uns anys ja es va realitzar un de similar relacionat amb la riera que travessa aquesta població.

El mateix govern espanyol que s’omple la boca quan parla de democràcia, vol censurar una vegada més, l’acte més democràtic que existeix: deixar que els seus ciutadans expressin lliurement la seva opinió sobre un tema que els afecta en primera persona.

Només una raó pot justificar una actitud tant contundent sobre un afer d’aquesta rellevància: la por. En el cas del govern estatal, por a que el poble català expressi el rebuig a unes institucions i una constitució que no els representa ni els defensa. Por, a que el poble català expressi el rebuig a un sistema administratiu i fiscal que els sotmet a un espoli fiscal que ofega la seva economia i les seves oportunitats d’expansió comercial. Por, a que el poble català expressi el rebuig al menyspreu i als entrebancs que les institucions estatals ofereixen a la subsistència i enfortiment de la seva llengua i cultura. Por, a que el poble català expressi la il·lusió per a un projecte de nació sobirana que els retorni els drets guanyats històricament i perduts per decret dictatorial.

Volen ilegalitzar aquesta consulta sense adonar-se’n que amb aquesta decisió, només aconsegueixen enfortir aquest sentiment, i que d’altres municipis recolzin i es plantegin imitar a Arenys de Munt. Ilegalitzen iniciatives populars igual que més al nord ilegalitzen tot aquell partit polític que no acata les seves regles, les regles de la imposició per sistema, però no ilegalitzen partits com Falange Espanyola i tot el que han representat i representen. Passi el que passi, el diumenge 13 de Setembre, tots els demòcrates estarem amb aquest municipi, desitjant que guanyi la llibertat i el dret a decidir.

Es un fet, que qualsevol canvi en un sistema social prové inqüestionablement del poder civil. Es la societat civil qui té el poder per a triar i desenvolupar les seves inquietuts i escollir el sistema econòmic polític i social que millor els representi. Aquesta es una tasca que mai es pot confiar al sistema polític o judicial. Els representants d´aquests poders només es pronunciaran a favor d´aquest canvi quan una majoria forta de ciutadans la recolzin i la facin realitat. Sobretot els nostres, una clase política, integrada per buròcrates acomodats amb les butxaques plenes de naftalina, per aprenents a demagogs amb la ment viatjant en el temps cap a la jubilació, per partidistes que prioritzen l´interés individual sobre el col.lectiu, i per sangoneres empoltrades i enquistades sense més ofici ni benefici que l´especialització en els cants de sirena.

Per tots aquests motius i per tots els motius particulars de cadascuna de les persones que viuen en el nostre país i que pensen que som una Nació i desitgen en un futur immediat un estat propi, el proper Divendres, 11 de Setembre coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, s’ha convocat una manifestació a partir de les 17 hrs a la Plaça Urquinaona.

"El camí per aconseguir la pau interior, resideix en finalitzar les coses que has començat" Anònim.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

20. Discriminació positiva

2009-08-25T10:32:00.000-07:00

Amb l´actual panorama polític, en el qual les forces catalanes encapçalades pel tripartit governant i secundat pel partit majoritari a la oposició (CiU), es mostren totalment inefectives alhora de reclamar i defensar competències adquirides democràticament pel nostre país, tant de bo es facin realitat els pitjors auguris sobre la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol en quan a la legalitat del text de l´estatut d´Autonomia de Catalunya, per tal d´incentivar una reacció ciutadana.

Per tal de que la societat civil catalana es tregui de sobre aquest conformisme que ens adoctrina la classe política i deixi de banda el discurs “no es pot fer res” per adoptar un “es el moment de fer-ho”, és de vital importància que l´Estat Espanyol ens escanyi una mica més fort.

Ja sabem que no ha sigut suficient amb que el Tripartit i el president Zapatero hagin arribat a un acord de finançament notòriament insuficient i que incompleix amb l´estatut, encara que ens ho han presentat com a una fita històrica. No ha sigut suficient que no s´hagi respectat ni les xifres, ni les dates ni el principi d´ordinalitat. Així ho certifica la impossibilitat de que es fixin unes xifres d´ingressos per als següents anys, quan aquestes depenen i venen donades per al creixement de la nostra economia en un futur pròxim, i com també ho demostra la impossibilitat de que Catalunya rebi 3.800 milions d´euros i Andalucía una xifra similar quan el total del pressupost per a totes les autonomies per al 2012 és d´uns 11.000 euros.

La veritat de la situació actual és que els nostres governants ens manipulen per tal de fer-nos creure que aquestes dades son certes i que és tracta del millor acord de finançament al que podíem arribar després de la foto Mas-Zapatero. Aquesta és la seva feina. I la fan a la perfecció.

Encara que la dada relativa a la maniobrabilitat del nostre govern després de la posada en escena del senyor Mas potser es certa, no és menys cert que ja disposaven d´ un text estatutari referendat on es marcava un model de finançament. Era tan fàcil com complir-ho.

Tampoc es suficient que el govern espanyol, no recolzi davant la comissió europea d´infraestructures, la opció del corredor mediterrani per tal de connectar comercialment la península amb Europa, per por de la importància comercial que assoldrien els països catalans.

Ni es suficient que no es respecti un model de política lingüística alabat per Bruselas, imposant-nos la tercera hora de castellà, per tal d´ofegar una mica més la nostra llengua i la nostra cultura.

Cal esperar, que aquesta vegada sigui suficient una gran retallada de l´estatut per part del Tribunal Constitucional per a que el poble català digui prou. Encara que si a dia d´avui, i després de gairebé tres anys, aquest tribunal no s´ha pronunciat, no es perquè la sentència no estigui enllestida, sinó perquè necessiten una formula que els permeti presentarnos-ho de tal manera que doni arguments als espanyolistes per a mostrar-ho com una victòria de la unitat nacional, i als catalans per a fer el mateix però en clau catalana. Aquesta sentencia hauria de ser l´excusa o l ´espurna que ens fes despertar d´aquest expoli econòmic-social i cultural al que estem sotmesos fa gairebé 300 anys, però no el motiu principal, ja que per el que hem de lluitar es per a que en un futur inmediat, la Constitució Espanyola i els seus tribunals no tinguin la potestat per a decidir en el nostre nom en el qualsevol matèria que ens afecti.

Si tot això és materialitza, i si aconseguim que no s´amagui darrera d´un discurs demagògic i partidista, la resposta del poble català hauria de ser proporcional a l´agravi sofert. Un primer pas podria ser una rebel·lió o vaga fiscal, tal i com ja va proposar l´antic president Jordi Pujol, on el ciutadà de Catalunya es negués a pagar primer els impostos recaptats directament per el govern Estatal, i després si fos necessari, els recaptats per la Generalitat, fins a assolir el concert econòmic i el poder del dret a decidir.

Tothom, catalanistes, nacionalistes, independentistes, i qualsevol ciutadà que s´estimi aquest país i amb intenció de crear unes perspectives de creixement econòmic, social i cultural, que facin possible deixar als seus fills una societat millor, hauria de sortir al carrer per tal de fer sentir la seva veu. No una veu de ràbia o de rancúnia, sinó un crit de justícia. De justícia històrica.

"Mai caminis per el camí traçat, ja que et conduirà únicament cap a on els altres ja van anar" Graham Bell.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

19. Naturalesa Humana

2009-05-19T12:15:00.000-07:00

Potser es tracta d’una teoria massa negativa i pessimista, però la actualitat d’aquests temps dona la raó al filòsof anglès Thomas Hobber i la teoria on afirmava que l’ésser humà es egoista i dolent per naturalesa.

Si analitzem la majoria de normes que regulen algunes de les ideologies que imperen (o ho han intentat) en les societats dels darrers segles, tant si es tracta d’un sistema comunista, capitalista, socialdemòcrata o liberal, ens donarem compte de que moltes d’elles son bastant lògiques i aplicablement beneficioses si es complissin amb bona voluntat. Tant els sistemes econòmics com les lleis de mercat, així com a moltes lleis socials fallen bàsicament degut a la dolenta i corrupte utilització per part de l´individu.

Si fos correcte la afirmació que una organització social emparada per un sistema totalment legislat per part d’uns quants escollits (governats, dirigents...), pot fallar perquè s’ha demostrat que l´individu prima l´interès individual per sobre del col·lectiu, seria igualment cert que un sistema liberal o neoliberal basat en el lliure mercat estaria irremeiablement condemnat al fracàs pel mateix motiu.

Si el nostre estat del benestar i les lleis que el regulen, com serien la tributació fiscal i la recaptació d’impostos per a la gestió de seguretat social, convenis laborals, drets dels treballadors, subsidis i ajudes als desfavorits, pensions, etc... no funcionen correctament, és més degut a la mala utilització i a la estafa sistemàtica dels beneficiaris, en aquest cas la pròpia societat, que per errors de forma o estructurals de les lleis en si mateixes.

També podríem dir que l’entorn, com serien en les societats desenvolupades als segles XX i XXI, la educació, la transmissió i manteniment de tradicions i les interrelacions personals, condicionen el comportament i la sociabilitat de l´individu. Per recolzar aquest raonament, podríem preguntar-nos quines repercussions obtindríem, si per un interval de temps, abolíssim les regles socials i els tribunals que gestionen i penalitzen les accions violentes com l’assassinat, l´apropiació del bé aliè, l´agressió i intimidació física i psicològica davant la resta de la societat. De fet, ja ho hem pogut comprovar quan en algunes d’aquestes societats, per més desenvolupada que sigui, ha hagut alguna catàstrofe climàtica que l’ha deixat sense suministraments.

Els instints més primitius de l’ésser humà es reprimeixen des de la més primerenca infància per tal de poder modelar una actitud que ens permeti conviure en una comunitat, però això no vol dir que no romanguin ocults al nostre còrtex cerebral i al nostre subconscient. Quan l’ésser humà no es capaç de reprimir aquests instints, es quan aflora l’animal primitiu que alberga l´anomenat cervell rèptil, deixant-se portar per aquestes actituds primitives i salvatges.

La luxúria, l´enveja, la ira, la avarícia i demés pecats capitals no son més que els nostres instints més primitius que han aflorat a la superfície sense que haguem estat capaços de reprimir-los. Llavors, es tracta de instaurar des de ben petits uns valors i una ètica adequada a cada individu, per tal de formar un caràcter que fomenti la part més sociable del nostre jo intern i desenvolupi un mecanisme d’actuació autònom basat en termes com la solidaritat, la empatia, el respecte, la generositat, l’afecte i demés sentiments necessaris per tal que es desenvolupin unes relacions respectuoses i cordials entre els diferents caràcters d’una societat.

La societat japonesa, per citar un exemple, proposa els valors col·lectius i el respecte sobre la tradició i sobre els bens comuns. D’aquesta manera els seus integrants assimilen els bens col·lectius de la seva societat com a seus, motiu que els fa cuidar-los i respectar-los com a tals. En canvi, moltes de les societats europees sota la influència d’un sistema capitalista, prima la cultura del bé privat i individual, amb un resultat contrari.

La influència del poder, es la més important forma de corrupció de l´individu, ja que pot afectar i variar la ètica, moral i valors d’una persona. Algunes d’elles posseeixen la vocació necessària per ajudar a millorar la situació dels més desfavorits creant una societat més justa, intentant equilibrant la riquesa i les oportunitats, però moltes vegades ens trobem com primer la força dels interessos privats i individuals dels representats dels poders fàctics, i després l’erosió del poder com a tal i del lucre econòmic, s’encarreguen de mutar aquests valors i corrompre’ls substancialment.

Polítics, religiosos, ecologistes, dirigents d’associacions d’ajudes al tercer mon i organismes no governamentals, empresaris, esportistes, ciutadans anònims... tots hem tastat en algun moment el poder de la corrupció i de l´interès individual en contra de les regles de convivència en favor d’uns valors ètics i morals. Ens deixem influenciar per l´entorn i les circumstàncies, o és que en realitat ja érem així quan vam néixer.....

"Va dir Plató que els bons són els que s’acontentaven amb somiar allò que els dolents feien realitat". Freud

18. La veritat sobre el traspàs de rodalies

2009-05-16T23:38:00.000-07:00

Aquests darrers dies, la informació d’un acord sobre el traspàs de les competències de la gestió de rodalies a Catalunya, ha inundat els medis informatius. Tothom assegura estar molt content amb el resultat de la negociació, i els socialistes catalans i espanyols es congratulen pel que saben que amaguen. Una vegada més, ens expliquen mitges veritats, mantenint a la ciutadania en un absolut desconeixement de la realitat sobre les relaciones entre Catalunya i Espanya.

L’estatut aprovat pel congrés espanyol, marca unes dates (àmpliament incomplides) i unes condicions especifiques pel que fa al traspàs de la gestió del servei de rodalies. Aquestes condicions englobarien un paquet integrat pels trens (actualment gestionat per RENFE), les infraestructures (ADIF) i un finançament econòmic per tal d’atendre les necessitats derivades d’aquest servei.

D’aquest paquet, i segons aquest acord, només es transfereix, i en un plaç de dos anys, la gestió dels trens. La gestió de les infraestructures (vies, catenàries,etc..) la continuarà efectuant ADIF, assegurant-se d’aquesta manera que les vies instal·lades al territori català continuen amb una amplada incompatible amb la europea pel que fa al trànsit de mercaderies, fet que impossibilita que Catalunya pugui conectar-se amb Europa comercialment pels seus medis. L’estat Espanyol, continua així, mantenint les pors sobre el poder econòmic català i la seva capacitat emprenedora, donant-los un paper més de peons que d’encarregats.

Mentre que altres comunitats de l’estat, gaudeixen de duplicitats en els sentits de les seves vies, i fins i tot alguns territoris les quadrupliquen, a Catalunya continuen existint trams de via única, com el que la comunica amb Castelló. El creixement estructural torna a passar de llarg i per més promeses que surtin a escena per tal de apaivagar els ànims, el corredor ferrocarril mediterrani que potenciï les infraestructures aeroportuàries del nostre país i ens connecti comercialment amb Europa, mai serà una prioritat pel govern central.

Com que la part econòmica d’aquest paquet tampoc complirà el que marca l’estatut, sinó que es reduirà a una petita part, i sense la potestat en la gestió de les infraestructures, on els anteriors governs catalans no han invertit ni un euro, es preveu del tot impossible oferir una correcta gestió del servei de rodalies en un futur pròxim.

Sense els recursos necessaris, ni tan sols ens serà possible la correcta gestió i actualització d’uns trens, el 45% dels quals van ser construïts abans de l’any 1975 i que estan totalment obsolets. Aquests trens, signifiquen quasi la meitat del total de trens construïts abans d’aquesta data que circulen per l’estat espanyol. I la dada més sorprenent, es que d’aquests trens obsolets que circulen per les vies catalanes, el 40% ens han arribat durant els últims deu anys. Això vol dir que els trens que donen de baixa al servei de la resta de l’estat per tal de renovar-los i actualitzar-los, els envien a Catalunya per que continuïn funcionant.

El traspàs que ha motivat tot aquest debat i seguiment mediàtic, només afecta a la part de rodalies Barcelona. La resta del territori català continuarà a mans del centralisme espanyol, quan estadísticament s’ha demostrat que Ferrocarrils de la Generalitat s’ha convertit en un model de gestió a seguir per la resta de l’estat, amb una gran millora i optimització del servei als darrers anys.

“Se’ns pixen a sobre i encara ens diuen que plou” . Proverbi català.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

17. De Professió....polític.

2009-05-05T08:04:00.001-07:00

La política i els seus actors principals, com la resta de sectors que conformen les societats d´aquest nou segle, es transformen inexorablement, condicionats pels agents interns i externs de la nova globalització mundial, i ens presenta un nou model de polític que ja poc té a veure amb els que temps enrere, les dificultats econòmiques i les mancances socials es van encarregar a formar.

A Catalunya en particular i a Espanya en general, d´un temps fins aquí, la figura del polític s´ha convertit en una professió estable i de futur, una mena de funcionari de grau superior, on les maquinàries dels partits polítics i les lleis electorals, faciliten aquest nou perfil. Als EUA, els dirigents polítics, majoritàriament tenen un passat i una amplia experiència en el sector privat. Fins i tot, l´ex-president George W. Bush, posseïa aquest bagatge professional (amb un màster MBA inclòs), encara que en el seu cas es tractés més d´una llosa que d´un actiu professional, vistos els resultats de la seva gestió empresarial. El fet que l´Estat Espanyol continuï amb el sistema electoral de llistes tancades, on els partits polítics tenen el control total sobre la elaboració i l´ordre de la llista a escollir per l´electorat, han ajudat a crear la figura de polítics sense cap experiència en el sector laboral privat i en alguns casos, amb grans mancances en quant a titulacions acadèmiques.

Si analitzem els prototips d´algunes de les figures representatives dels dos partits majoritaris a Espanya, PP i PSOE, els primers provenen en molts casos de càrrecs de l´administració pública (notaris, advocats de l´estat....) i els segons, son persones que han ascendit dintre de l´organigrama del partit i que tenen en la gestió del mateix el seu bagatge professional.

Molts dels càrrecs de rellevància i responsabilitat dintre dels governs, tant autonòmics com estatals, s´han escollit entre persones amb perfils majoritàriament relacionats amb la gestió, i no amb l´experiència i formació en els departaments dels que son responsables. Un dels canvis que aquests nous perfils han materialitzat a la política actual, es que els màxims dirigents han prioritzat alhora d´anomenar a un conseller o a un ministre, la figura d´un bon gestor polític amb una imatge mediàtica adient, rodejant-lo d´experts i professionals en cada matèria, davant del model d´un gran expert amb experiència demostrada en el sector, rodejat de bons gestors i assessors.

Un dels problemes més greus amb el que ens trobem en la gestió pública, és que el màxim responsable d´un ministeri o conselleria, no té la més mínima formació sobre la cartera que ocupa, amb l´agravant de que aquesta mateixa persona pot canviar, per interessos partidistes, d´una cartera a una altra.

Per posar un exemple, no dona la mateixa seguretat la explicació sobre la gestió d´una epidèmia o sobre la llei de dependència, si prové de la consellera de Sanitat Marina Geli (metgessa de professió), que la que pugui esposar la Ministra de Sanitat Trinidad Jiménez (advocada amb un mes d´experiència al càrrec).

Seguint aquest raonament, tampoc serà la mateixa la sensibilitat i les formes alhora d´aplicar la llei que gestiona el Pla Bolonya d´enssenyament del conseller Maragall (economista i analista informàtic) que la d´un hipotètic conseller amb experiència en el camp de la docència. Així podríem continuar amb noms i gestions tan qüestionables com les de Carme Chacón, Advocada i Ministre de Defensa, Joan Saura, sense llicenciatura ni diplomatura coneguda i Conseller d´Interior, Magdalena Àlvarez, Economista i Ministre de foment, etc...

Amb la possibilitat d´extrapolar-lo a altres departaments, no es tractaria de posar a qualsevol metge de capçalera al davant del departament de Sanitat d´un país, però segur que si indaguem una mica, podríem trobar a un bon professional de la medicina amb experiència en la gestió d´una institució sanitària per encapçalar aquest departament.

El problema dels nostres governs es simplement que representant-lo i gestionant-lo, no estan els millors de cada sector, entre d´altres motius per la impossibilitat de competir amb els sous que es poden arribar a oferir en el sector privat. Catalunya, té autèntics números 1 mundials en algunes activitats, molts d´ells segurament sense la vocació necessària per a desenvolupar càrrecs de govern, però possiblement si amb l´interès i les inquietuds necessàries per a participar en un projecte de país com a consultors o assessors públics.

Amb els dirigents que conformen el panorama polític actual, mai es podran assolir les competències i ambicions nacionals que ens pertoca i necessitem, ja que ells ja han assolit les seves, un futur professional garantit.

El camí cap a la independència, torna a passar pels moviments socials, civils i culturals, dels quals Catalunya té un patrimoni que envejarien moltes de les nacions amb estat propi que conformen l´actual mapa europeu.

“ El més tonto del mon pot encendre un foc que els cent més llestos no podrien apagar” Anònim.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA

16. Classisme a classe

2009-04-23T03:21:00.000-07:00

Catalunya, sempre ha estat una terra d´acollida, i aquesta és una característica que ens enorgulleix i ens dignifica com a poble. El mestissatge i la multiculturalitat ens enriqueix i ens obra els ulls a noves i diferents formes d´interpretar el mon i de relacionar-nos amb l´entorn i els nostres congèneres. Però, no obstant això, amb el canvi en els fluxos migratoris i el seu increment els darrers anys en països històricament poc o gens involucrats en aquests fenòmens, ens hem trobat de sobte, amb un problema d´integració social pel que no estàvem ni preparats ni alertats. El goteig d´arribades de nouvinguts al nostre territori ens ha d´obligar a actualitzar algunes de les polítiques educatives i socials que venia aplicant la nostra societat, acostumada a una natalitat cada vegada més escassa.

L´arribada de molts d´aquests nouvinguts en edats d´escolarització, està ocasionant un greu problema alhora d´integrar-los en el nostre sistema educatiu. En molts casos, es tracta d´alumnes amb grans carències formatives , i que s´incorporen a un curs lectiu ja començat, amb les conseqüents dificultats que això els comporta.

La llengua, és presenta en aquests casos, com un altre entrebanc en la correcta escolarització d´aquest alumnat, ja que el Català i en molts casos també el Castellà, no sempre poden interactuar com a medi d´integració, ja que les diferents procedències, els atorga cultures i llengües en molts casos molt allunyades de la nostra, fet que implica un desconeixement absolut del nostre sistema d´ensenyament.

També hi ha casos, on l´actitud dels estudiants arribats d´altres països, és molt poc cooperativa davant l´escolaritzatció, ja que en alguns d´aquests països, l´escola té un paper gairebé inexistent, i és prioritza per sobre de tot, la incorporació al mon laboral des d´edats primerenques per tal d´ajudar a unes economies familiars molt precàries.

Algunes veus del mon civil i organitzacions socials, ja han posat el crit al cel quan s´ha exposat una possible solució, com seria la creació d´aules d´acollida, on els nouvinguts podrien adequar els seus coneixements als de la resta de companys i on potenciarien l´aprenentatge de la llengua.

Si a la fi, com sembla que serà, aquest mètode no aconsegueix el consens necessari, només restaran dues alternatives: o continuar amb els temaris i formes d´evaluació establertes, creant un “embut” d´alumnes repetidors i frustrats entre aquests nous estudiants, o baixar el nivell de l´ensenyament per tal de que aquests, puguin fer front a les exigències educatives que se´ls presenten.

Amb aquest panorama, ja son molts els professionals de l´ensenyament que han denunciat una puntuació a la baixa alhora d´evaluar als alumnes, per tal de deixar passar de curs a nens sense la formació ni els coneixements necessaris, per la manca en disponibilitat de places.

Professionals docents i associacions de pares d´alumnes, també han alçat la veu per denunciar com a una realitat actual, aquesta baixada de nivell en els temaris, per tal de que els nouvinguts puguin posar-se al dia, i un alentiment en l´aplicació d´algunes assignatures, pel desconeixement de la llengua per part d´alguns integrants d´aquest col.lectiu.

Encara que molts continuem sent partidaris de l´escolarització pública, molts pares han descobert en l´escola privada o concertada, una sortida per tal de que els seus fills adquireixin uns coneixements i una formació suficient, que els permeti afrontar amb garanties, estudis superiors. En aquest cas, es tractaria d´una actitud més classista que xenòfoba, encara que alguns medis ho presentin d´aquesta manera. La preocupació pel futur acadèmic d´un fill i els valors i coneixements que puguin adquirir durant l´etapa més important de la seva formació, així com els hàbits i costums que formin el seu caràcter intel.lectual, pot arribar a justificar aquesta actitud classista i separatista en front d´una part de la nova societat que s´ha creat.

Sen´s planteja un problema de grans dimensions, amb conseqüències gravíssimes en un futur immediat, en un mon on la globalització s´encarrega dia a dia d´estimular una competitivitat ferotge per tal de fer-se un lloc de privilegi en les societats futures.

La culpa no és dels nouvinguts, no és dels professors, ni tampoc es dels pares, però si no es prenen mesures correctores, deixant de banda eslògans partidistes i de vegades massa progressistes, entre tots podríem crear una fractura social on una part de la nova generació tindria un futur si més no, incert.

“Per la ignorància es descendeix a la servitud, per l´educació s´ascendeix a la llibertat”. Diego Luis Córdoba.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

15. Jutges o reus

2009-04-18T10:17:00.000-07:00

Partint des de la base d’una doctrina ambiguament agnòstica, no seria equànime, no obstant això, que quedessin impunes els dèspotes vocacionals, ja sigui mitjançant un judici terrenal o diví. Tard o d’hora arribarà el moment d’optar entre celebrar el primer o confiar en l’existència del segon. Em preocupa la repercussió que aquesta facturació moral pugui ocasionar en persones poc acostumades a enfrontar-se davant conflictes d’aquesta magnitud.

La memòria es convertirà en un aliat indispensable per al suport d’al·legats, (civilitzats en primera instància?), que amb total seguretat no assoliran extingir l’odi i el ressentiment que romanen hibernant, creixent dia a dia, durant dècades en la majoria de nosaltres. Jutges o reus. Ocupem el lloc que ens correspon.

"Resa, però no deixis de remar cap a la riba." Proverbi rus.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

14. La Malaltia

2009-04-08T11:00:00.000-07:00

Sempre ha estat aquí. Encara que molts han dedicat la vida al seu estudi, en alguns moments, fins i tot ells, es mostren tan desorientats com la resta de nosaltres. Solem crear al nostre voltant un escut virtual, consistent en la confiança cega sobre l’existència d'algú per damunt nostre a qui recórrer davant l’aparició d’una adversitat que faci perillar el nostre món. La creença que Sempre haurà algú a qui acudir. Algú que atresori la solució que necessitem en cada moment. El típic tio calb, amb ulleres i la barba blanca de l’experiència que somrient ens diu: tranquils, és greu però té solució.

Quan la realitat t’arrabassa aquesta protecció , arriba el desemparament. La solitud. El món no progressa tant com ens volen fer creure, i l´ésser humà, condicionat per la evolució del seu entorn, desenvolupa dia a dia noves incognites.

"El mar només reflecteix la llum quan está en calma". Jacques Salomó

13. Situar-se al Mon

2009-04-05T03:32:00.000-07:00

La manca d’inversió de capital públic i l´interès per part d´Aena i Iberia de centralitzar el flux de passatgers a Barajas, deixant l’aeroport del Prat com a mera connexió amb la capital espanyola, ha obligat al sector privat català a moure fitxa per tal de no quedar-se enrere en la cursa per connectar el seu territori amb un mon cada vegada més globalitzat i depenent de les infraestructures i la mobilitat pel desenvolupament econòmic. Un grup d’empresaris i institucions catalanes han adquirit el control del 80% de la aerolinia Spanair, propietat del grup escandinau SAS. D’aquesta manera, la segona companyia aèria espanyola ha passat a mans de la societat d’iniciatives empresarials aeronàutiques , formada per el consorci de turisme (propietat de l’ajuntament de Barcelona), volcat 2009, fira de Barcelona, Generalitat i un grup d’hotelers de del sector turístic català i altres empresaris de la resta d´Espanya. Entre les empreses que conformen l’accionariat d’aquesta societat hi ha empreses tan significatives com La Caixa, Banc Santander, Gas Natural, Telefonica, Repsol i Endesa. El nou pla d’acció de la companyia tindrà com a finalitat la de potenciar els vols directes internacionals des de Barcelona aprofitant la nova terminal T1, escapant de les directrius centralistes d´Aena.

Els diners públics que l´estat utilitza per capitalitzar la que se suposa com a companyia aèria de tot l’estat espanyol (Iberia), només serveix per a centralitzar el sector, com ho demostra la reducció a dues rutes protagonistes. Aquestes rutes son Madrid i Londres, ja que British Airways va adquirir recentment el 10% de l’accionariat de la companyia espanyola.

Aquest centralisme també es fa patent en el consell de direcció d´Iberia, on part dels seus consellers son reconeguts afins al PP i a la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. La companyia està participada i finançada pel sector públic espanyol (Comunitat de Madrid) a través de Caja Madrid on és el principal accionista amb el 23% del capital social, després de que al Novembre de 2007, Aguirre forcés Caja Madrid a adquirir el 14,5% de les accions per tal d’evitar la seva devaluació a la Borsa.

Per tal de forçar aquesta centralitat, el poder espanyol, s’ha encarregat de desconnectar Barcelona de la resta de capitals espanyoles, per tal d’evitar que els vols internacionals des del Prat es completin amb passatgers d’aquestes procedències i fer obligatori la connexió a Barajas. El resultant d’aquesta operació es que algunes rutes internacionals com Síria i Jordània han hagut d´anul.lar-se per la impossibilitat d’omplir els vols.

Segons la opinió d´experts en estudis econòmics com Ramon Tremosa, si aquesta manca de connexió aèria no es rectificat aviat, el sector turístic de creuers, la fira de Barcelona, despatxos professionals, els congressos, les seus de multinacionals i d’altres sectors econòmics es veuran seriosament afectats, ja que una persona procedent d’economies emergents com la d´Asia i amb escala per exemple a Londres, pot necessitar fins a tres vols per arribar a la capitat catalana (Asia-Londres-Madrid-Barcelona).

Esperem, pel bon desenvolupament de la nostra economia, que aquesta nova companyia aèria catalana compleixi amb les necessitats actuals en matèria de tràfic aeri de Catalunya, que el sector públic espanyol no ha atès de forma intencionada. Per començar amb bon peu, no estaria de més, renombrar aquesta companyia, ja que la majoria de nacions ho fan de forma que els seus ciutadans es sentin representats i identificats (British Airways, Alitalia, Air France....) i prioritzin la seva elecció. Amb aquest raonament, “Spanair” no compliria aquests requisits i a més seria necessari eliminar qualsevol relació publicitària i identitària amb un estat que ens ha negat la inversió que ens pertoca en aquest àmbit, i ha obligat al nostre sector privat a fer-se càrrec.

“Allò que passa una vegada, és possible que no passi mai més. Però allò que passa dues vegades, segur que passarà una tercera.”

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

12. Xifres que fan pensar (C.E.S)

2009-03-30T05:05:00.000-07:00

- 1.000 milions d´Euros més d´inversió en rodalies és el que s´emporta Madrid en relació a Barcelona, tot i disposar de 84 kms. més de vies.

- 64% és el percentatge de la recaptació dels catalans per a fins socials que es va quedar a Espanya el 2008.

- 2 Vegades més de funcionaris públics per habitant té Extremadura en relació a Catalunya.

- 5.229,6 milions d´Euros més hauria d´haver retingut Catalunya dels seus impostos el 2008 pel nou Estatut.

- 24,5 milions d´Euros destina a rodalies els pressupostos de l´estat per al 2009, ajornant fins l´any 2092 el compliment del pla de Rodalies de la Generalitat.

- 85% de l´obra pública a Catalunya pressupostada per l´estat al 2007 encara no s´ha fet.

- 40% menys rep Catalunya d´obra pública estatal el periode 2003-07.

- 9% es queda Catalunya de la recaptació catalana per a fins socials.

- 9,76% de déficit fiscal a Catalunya. El més elevat de les regions d´europa.

- 0 € per al català. El govern destina 90 milions d´Euros per a promocionar el castellà mediant l´Institut Cervantes.

- 29 Lleis i decrets en contra de Catalunya per part de l´estat entre Gener 2007 i Maig 2008.

- 4 punts per sota se situa la inversió pública a Catalunya respecte la mitjana estatal.

Més dades a la pàgina web del Centre d´Estudis Sobiranistes.

"Un poble es converteix en nació quan pren consciència de si mateix d´acord amb la seva història" Hanna Arendt.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

11. Estat Policial

2009-03-21T00:16:00.000-07:00

Una vegada més, s´ha demostrat que "democràcia" i "llibertats individuals i col.lectives", son termes molt allunyats de la nostra realitat alhora de adjectivar la societat actual. Les càrregues policials als universitaris que es manifestaven contra la aplicació del pla Bolonya, ens ha tornat a mostrar la crua realitat després de fer-nos somiar i il.lusionar-nos amb el desplegament a tot el territori català d´una policia autonòmica, amb la que molts de nosaltres teníem el desig de sentir-nos representats i identificats.

Ens han volgut fer creure que el nou cos de seguretat autonòmic deixaria enrere les formes i conductes totalitàries dels antics encarregats de la seguretat ciutadana, personificats en la Guàrdia civil i la Policia Nacional Espanyola, mediant la aplicació d´uns criteris d´actuació basats en l´empatia amb la resta de ciutadania. Aquesta nova conducta derivaria de la formació cultural i lingüística que es suposa dona la exigència en la incorporació a aquest cos i el nou tarannà que implica el territori d´actuació. Està clar que el desplegament dels mossos al territori català s´ha fet amb presses i sense els medis necessaris.

Lluny d´aquest escenari, altra vegada convertit en una idea utòpica, ens trobem amb una policia que no es capaç de diferenciar i seleccionar conductes, tractant a pacífics i violents de igual manera i que a la mínima provocació allibera la ràbia continguda que atresora un violent per naturalesa amb necessitat d´explaiar-se.

Es veritat que entre els estudiants crítics amb la reforma universitària, es van infiltrar activistes antisistema amb el propòsit de crear disturbis, però un professional de la seguretat i protecció ha de ser capaç de identificar aquestes actituds i diferenciar-les de les merament reivindicatives. Amb aquests tipus de comportaments, on individus aliens al moviment estudiantil aprofiten aquests actes reivindicatius per introduir la violencia i la crispació, sí que és necessari l´actuació dels cossos de seguretat. Per que d´igual manera, seria necessari la consulta a tots els estudiants, no només als que estan en contra, sino també als que volen continuar assistint a les classes amb normalitat.

Segurament després de tant alderull, ningú es preguntarà el perquè de totes aquestes reivindicacions. Cap polític es plantejarà si no es tracta d´un crit de preocupació pel futur que espera a les joventuts del país, després d´uns anys on una llicenciatura universitaria només donava accés a una feina mil.leurista. El futur inmediat no els garantitza ni tan sols això.

El dret a manifestar-se esta recollit en la Constitució del 78 i es tracta d´un dels principals drets dels que s´enorgulleix la nostra classe dirigent, però aquest dret es converteix en tot el contrari en el moment en el que un poder posseeix la potestat de dictaminar la seva legalitat, legitimitzant l´acció violenta i repressora per part de l´estat si destorben els seus interessos. Per tal que un estat sigui democràtic, el dret de manifestació (sempre que es desenvolupi dintre d´uns paràmetres pacífics) ha de comptar sempre, amb l´aprovació i recolzament de les autoritats competents, sent la obligació dels cossos de seguretat la de supervisar i controlar el seu correcte funcionament.

Deixant de banda si el pla Bolonya es un bon model d´ensenyament o no, un govern representat per un conseller que vol imposar aquest model sense escoltar les veus critiques per part de professionals i estudiants, és una altra forma d´actuació despòtica i dictatorial. Per que l´únic que es pot questionar es l´aplicació de la norma, ja que el pla Bolonya es una directriu europea on el govern català i espanyol no té potestat legislativa. Hem de defensar en tots els àmbits, tal i com fem amb el dret a la autodeterminació i resta de consultes populars, la obligatorietat del diàleg amb totes les parts implicades en un litigi, per tal de construir una societat plural i democràtica.

La imatge dels antiavalots dels mossos d´esquadra carregant amb una violència cruel i indiscriminada sobre estudiants i professionals de la informació no fa res més que demostrar fins a quin punt vivim sota un estat policial que controla i destrueix les idees dissidents.

"Convé que combatin les idees perque no hagin de combatre les persones". Popper.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

10. Carpe diem. El valor del temps

2009-03-15T02:18:00.000-07:00

El temps és or. Es tracta veritablement de la més rica herència que ens va llegar la nostra ascendència. Temps de vida, passatemps. Temps d’oci que en ocasions es podria malinterpretar com malgastat però que cadascú administra segons els seus desitjos. No és necessari emprar el nostre temps lliure en grans ocupacions o en insòlites activitats per a treure-li major profit. Sí hauríem de saber reconèixer i gaudir moments íntims on el temps ens pertany, on no cal justificar un perquè o un fins a quan, on merament et complau el fet de posseir-lo.

Carpe diem? Tant per convicció com per devoció, hauria de ser una de les màximes que guiés els nostres passos. Veritablement és així? Envegem a les persones que gaudeixen del moment, que es deixen dur pels seus desitjos més primitius sense pensar en les conseqüències, sense analitzar les emocions i que no es penedeixen dels seus actes. S’hauria de poder néixer una segona vegada, però conservant els coneixements adquirits en la vida anterior. Seria la salvació dels covards. És possible canviar d’actitud? O en el pitjor dels casos, Existeix la reencarnació?

"Moltes persones es perden les petites alegries....esperant la gran felicitat" Peral. S. Buick.

9. La localització dels cors

2009-03-12T10:25:00.000-07:00

Una vegada ratificades les prediccions sobre el desenllaç de les eleccions a les comunitats galega i basca, on les dues grans forces polítiques espanyoles han adquirit el control dels últims reductes (junt amb Catalunya anys enrere) amb influència en la capacitat de govern per part dels partits nacionalistes, es constata la voluntat del poder polític espanyol de bipolaritzar a tota costa el sistema electoral, deixant aquestes dues opcions com a úniques alternatives possibles.

Per tal d’aconseguir-ho, no han dubtat en utilitzar mesures tan democràtiques com la il.legalització de partits polítics, aplicant de forma partidista i electoralista la llei de partits i el dret constitucional.

La maquinària publicitària d’aquests dos grans blocs ideològics, s’ha encarregat amb la inestimable ajuda dels mitjans informatius, de transmetre i difondre aquesta idea bipartidista. No oblidem que ràdio i televisió, tant pública com privada, cedeixen uns espais electorals gratuïts en funció del seu electorat i crea debats polítics de gran repercussió mediàtica que exclouen als líders de les candidatures que no representen aquestes dues ideologies, tant allunyades en el contingut però tant a prop en les formes.

Amb aquest panorama, ha arribat el moment de que les formacions nacionalistes catalanes realitzin un esforç conjunt per tal d’unir forces i liderar una alternativa potent que assoleixi la gestió de les nostres institucions i defensi els interessos nacionals, primer a Espanya i després a Europa i al mon.

Per poder competir en la actual escena mundial i evolucionar com la majoria de nacions amb estat de la Unió Europea, es requisit imprescindible primer de tot assolir aquesta condició, per més tard poder oferir al poble l’oportunitat d’escollir entre una opció conservadora o progressista, si es que en un futur immediat seran vigents aquestes definicions ideològiques. En paraules de José antonio Marina, les nostres ments es mundialitzen però els cors es localitzen.

Un primer pas seria que la gran casa del catalanisme de Convergència i Unió inclogués al seu programa algunes de les prioritats d´ERC en matèria de política social i d’identitat nacional, i on el dret a la autodeterminació ocupés un lloc prioritari al seu ideari polític. Es indispensable que la coalició federalista reconegui i accepti la inviabilitat del actual model autonòmic i administratiu com a via per aconseguir les nostres aspiracions nacionals.

Però per a que aquest procés es porti a terme, es de vital importància l’aparició en l’escena política catalana d’una figura capaç de liderar un projecte que reculli les diferents inquietuds i sensibilitats del poble català, anteposant el benefici futur col·lectiu als interessos individuals i partidistes. Un projecte capaç d’il·lusionar a un país orfe de nous ideals, que incentivi la participació ciutadana tants anys acomodada, mobilitzant la societat civil i fomentant la creació d’una xarxa social que sostingui un teixit industrial productiu que impulsi des d’aquest estrat un canvi del model civil, social i polític del territori.

Per que només des de la societat civil es pot efectuar aquest canvi, mai confiant només en les capacitats d´una classe política cada dia més desprestigiada. Un dels molts problemes del actual sistema, es el poc interès i la poca cultura política de les noves generacions i la falsa creença per part d’aquests de que la política no afecta a la seva vida quotidiana.

En un estat democràtic, quan ho es de veritat, es el poble qui té la força, les eines i els medis per reivindicar i modificar les normes que condicionen les seves inquietuds. Per aquest motiu, es fonamental la participació ciutadana en els comicis electorals, fins i tot fent servir el vot nul com a via per expressar el desacord amb el sistema, i la mobilització del teixit social (agrupacions veïnals, organitzacions sindicals, plataformes reivindicatives, cambres comerç, ...) per tal de condicionar a la classe governant.

Com bé va dir George Orwell “Mentre no tinguin consciència de la seva força, no es rebel·laran, i fins després d´haver-se rebel·lat, no seran conscients. Aquest es el problema”.

“Curiosament, els votants no es senten responsables dels fracassos del govern que han votat”. Alberto Moravia.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

8. El pecat

2009-03-02T10:51:00.000-08:00

Si hagués de triar d'entre els set pecats capitals un que ens representés a la gran majoria, crec que aquest deuria ser l’enveja. En defensa de qui la patim hauríem de raonar sobre el cada vegada més desigual grau de justícia que sembla ser reparteix el regent universal, ja sigui un creador totpoderós o simplement el destí.

De vegades un simple anunci o un article en un diari ens retorna a la realitat i ens ensenya que l’enveja no era més que la mandra disfressada d’egoisme.

"Cal viure com es pensa, sino s´acava per pensar com s´ha visqut". Paul Bouget.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

7. MOTIVADOR OCASIONAL

2009-02-28T23:32:00.000-08:00

És possible que amb un entusiasme desmesurat en determinats arguments estigui incitant a altres persones freturoses de motivacions pròpies a aventurar-se en empreses que puguin arribar a sobrepassar-los i transportar-los a un estat de contrició progressiu, que converteixi a la il·lusió d’avui en la desídia de demà.

De vegades em sorprenc observant-me amb els ulls d’un dels meus interlocutors i em sembla descobrir una faceta vocacional i innata de polític frustrat, capaç de desenvolupar un discurs demagògic perfecte d’acord a les ansietats de cada individu.

Escollint entre les dues, l’ampolla mig plena per una vegada, és possible que un dia adverteixi que gràcies al que avui envaeix les meves preocupacions algú proper hagi descobert un món nou que alegra i millora la seva existència. És possible.

"Colon va descobrir América gràcies a que els indis mai van mirar al terra". Anónim

6. Ambicions

2009-02-26T11:26:00.000-08:00

Faria falta excavar a les emocions més íntimes i els anhels més profunds del subconscient d’una persona, per poder trobar les motivacions que guien les seves ambicions vitals.
Sense disposar d’aquesta informació, molt sovint, el actual sistema materialista, ens acostuma a calificar-nos amb l’etiqueta “ambiciós” o “conformista”, segons el grau de desig d’èxit social i professional que demostrem.
.

D’aquesta manera, no hem aprés a identificar l’ambició en una persona a qui no l’interessen els bens materials, l’afany de millora econòmica i la recerca de l’èxit professional, però que en canvi, somia amb incrementar el seu temps personal per destinar-lo a aconseguir el benestar del seu entorn, i millorar el creixement intel·lectual, físic i espiritual del seu cos.
.

Tal i com exposa Freud en el seu llibre “el malestar de les civilitzacions”, els éssers humans, ens ajuntem per escapar de la nostra por a la natura i sentir-nos protegits, creant una sèrie de normes de convivència que contradiuen en molts casos els nostres impulsos més irracionals, cosa que ens fa patir i ser desgraciats. Per contrarestar aquest patiment, la recerca de la felicitat s’ha convertit en la raó principal motivadora dels nostres actes i la nostra existència. Segons l’escala de valors, educació rebuda i el caràcter personal i intransferible de cadascú, optem per diferents vies per aconseguir-la. Hi ha qui la busca en l’amor/sexe, molts per l’adquisició de béns materials, alguns mediant la expressió artística, i uns quants a través de la realització personal.

Encara que el vigent sistema capitalista ens adoctrina mediant un model consumista sobre la necessitat de progressar i realitzar-se laboralment, per d’aquesta manera aconseguir uns bens materials que ens posicionin socialment, hi ha una minoria que utilitza la vida laboral només com a un simple medi de finançament per tal de subsistir dintre d’aquest model, i busca vies alternatives de realització personal.
.

Es als integrants d’aquest últim col·lectiu, als que en nombroses ocasions jutgem com a conformistes, encara que en molts casos, si canviéssim les condicions de mesura i ens endinséssim en el seu interior, descobriríem que es pot tractar de persones tremendament ambicioses, un tipus d´ambició molt diferent.
.

“El secret de la felicitat no es fer sempre el que es vol, sino estimar sempre el que es fa” Sartre.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

5.6 Marcador Exportació Cultural

2009-02-25T11:30:00.000-08:00

Donant per fet que dintre de l’estat espanyol conviuen diferents cultures (encara que avui dia podem torbar qui no estaria d’acord amb aquesta afirmació) i com que la exportació cultural per part dels responsables polítics es fa amb els impostos dels uns i dels altres, seria convenient preguntar-se qui necessita major inversió en difusió, una llengua parlada per més de 332 milions de persones o una per menys de 13?

Per tal d´aclarir la despesa econòmica en la difusió de la llengua i la cultura, farem un marcador d’actius relacionats amb la exportació i inversió de les administracions en aquest àmbit:

Ambaixades catalanes: 4 (Berlín, Paris, Londres i Nova York). Finançament Autonòmic.*
Ambaixades espanyoles: +de 150 a tot el mon sense comptar consulats. Finançament Estatal.*

Instituts Ramon LLull: Seus a Catalunya, França i Alemanya. Finançament autonòmic*
Instituts Cervantes: + de 60 seus a tot el mon i centres a totes les ciutats espanyoles. Finançament Estatal.*

*Finançament autonòmic: Diners d’uns quants. Els meus diners.
*Finançament Estatal: Diners de tothom. Els seus i els meus.

“Si creus que l’ensenyament es car, prova amb la ignorància” Anònim.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

5.5 Reclamacions Territorials

2009-02-23T10:56:00.000-08:00

L’any 1714 amb el tractat d´Uttrech, Castella va cedir a Anglaterra, entre d’altres territoris, el de Gibraltar. Des d’aleshores, en nombroses ocasions els governs espanyols han reclamat el retorn d’aquest territori estratègic, encara que el 95,8 % de la seva població va votar a favor de l’associació amb Gran Bretanya.

Per altra banda, l’any 1659, Felip IV i Lluís XIV van acordar mediant el tractat o pau dels Pirineus, la cessió per part de Castella a França, dels territoris nord-catalans del Rosselló, el Capcir, el Vallespir i part de la Cerdanya, a canvi de mantenir el primer, les posicions de Flandes. Amb aquest acord, fet a esquena de les institucions catalanes i vulnerant el jurament per les illes, pel qual les terres de l’antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó, es posà fi a la guerra dels trenta anys. En aquest cas, mai un govern espanyol ha demanat a França la restitució d’aquests territoris.

La diferència en el tracte de ambdós litigis es clar, ja que en el segon ni tan sols s’ha considerat la possibilitat de realitzar una consulta identitària, i menys encara establir un diàleg polític per tal de reclamar la seva restitució, ja que seria un senyal inequívoc per part de l’estat espanyol de reconèixer els drets històrics del poble català.

“Fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de caceres seguiran glorificant al caçador” Proverbi Africà.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

5.4 Convivència Vial

2009-02-15T04:09:00.000-08:00

Si hi ha un punt en el que coincidirà majoritàriament la població del nostre país, ja siguin de dretes o d’esquerres, conservadors o progressistes, independentistes, sobiranistes, federalistes o nacionalistes, es que la nostra classe política no disposa de la capacitat per prevenir un problema, sinó que es limita a intentar pal·liar-lo amb mesures recaptatòries una vegada ja el tenen a sobre. I no només això, sinó que a més, amb recomanacions poc estudiades i consensuades amb professionals del sector en qüestió, acceleren i agreugen les seves conseqüències.

Si vivim temps de dificultat en el transport en quan a la mobilitat a les ciutats i els seus accessos, de saturació de les vies interurbanes, d’insostenibilitat del creixement del parc automobilístic i del seu impacte en el medi ambient, es per que primer ens han incentivat a adquirir vivendes en poblacions de la perifèria i després ens han subvencionat la compra d’un vehicle. Tot això, per tal de fomentar el creixement econòmic sense prevenir les necessitats que derivaràn d´aquest nou model social.

Una vegada constatada la manca de previsió i l’acceleració del problema gràcies als incentius econòmics i fiscals, toca l’agreujament del mateix, amb mesures com la creació sense visió de futur i abans d´analitzar la seva viabilitat, de projectes que fomenten l’ús de transports més ecològics com pot ser el bicing, la construcció de carrils bicis inoperants i la divulgació d’una cultura que fomenta uns nous hàbits més saludables a l’hora de desplaçar-se per la ciutat.

Aquestes recomanacions només serien positives i aplicables, si partissin des del coneixement i l´estudi rigorós o des de la consulta a professionals relacionats amb el sector, i no des de la ignorància d’uns individus que mai han circulat amb una bicicleta per una carretera comarcal sense un voral adequat i entre camions de gran tonatge.

Sobre els drets del col·lectiu ciclista, primer de tot hauríem d’aclarir alguns termes per tal de partir d’una base mínima que ens permeti abordar els problemes que afecten la seva convivència amb la resta d’usuaris de la xarxa vial.

1. Quan parlem que un ciclista ha fet una infracció, hem de saber diferenciar entre un ciclista i una persona que va en bicicleta. Per considerar-se integrant del col·lectiu ciclista s’han de complir certs requisits al igual que ho fan en altres col·lectius com el d’automobilistes. Segurament, una persona que no disposés dels permisos i la documentació necessària no seria reconegut per la resta del col·lectiu ni per l’estat legal. En el cas dels ciclistes passa el mateix. Un ciclista té el dret de circular per totes les vies de la xarxa vial que tipifica el codi de circulació ja que paga aquest dret a través d’una llicència de renovació anual que a més a més l’atorga una assegurança civil amb cobertura per danys físics i materials a tercers.

2. El codi de circulació descriu com a infracció, l’avançament a un ciclista en una via interurbana si no deixa un marge de seguretat d’un metre i mig com a mínim. En les vies urbanes, un ciclista pot ocupar un carril com qualsevol altre transport.

3. Els ciclistes tenen el dret de circular en paral·lel a vies interurbanes. Aquesta es una norma desconeguda per a molts automobilistes que encara increpen als ciclistes per que circulin en fila india.

4. La norma de circular en paral·lel i moltes vegades fins i tot en grup per carreteres que no disposen d’un voral reglamentari es una defensa natural dels ciclistes.

5. Rotondes. Un grup de ciclistes es considera una unitat. Quan el primer integrant del grup entra a una rotonda, la resta fins a l’últim gaudeix de la mateixa prioritat.

6. Circular pel mig de la carretera. Aquest es un acte de defensa en algunes vies que no disposen d’un voral reglamentari suficientment ample per a la circulació. Si partim de la base que la distància de seguretat no es compleix gairebé mai, ja que amb més de 2.000.000 de ciclistes circulant per l’estat Espanyol tots els caps de setmana, només es declaren 100 denuncies per aquesta infracció a l’any i quasi sempre derivades d’un accident, el ciclista, com a usuari més dèbil de la via, ha de prendre les seves mesures. Si un ciclista, en una via sense voral practicable es situa tot a la dreta que aquesta ho permeti, deixarà un espai suficient per a que un vehicle el superi sense envair el carril contrari però també sense respectar la distància de seguretat, posant en perill la seva integritat. Per aquest motiu es molt més segur circular pel mig de la via, i obligar al vehicle que vol avançar a esperar un tram de carretera que permeti fer aquest avançament de forma segura.

Com en tants altres temes, en convivència vial , ens queda molt camí per recórrer i molta feina a fer en matèria d’educació,per arribar a l’alçada de cultures com la francesa, belga, holandesa o alemanya, on al ciclista se’l veu i se’l tracta amb la comprensió i admiració de qui gaudeix amb l’esforç i la dedicació a una forma de vida sana i respectuosa amb l’entorn. A les nostres carreteres, en canvi, continuen escoltant-se increpàncies com: - Luego decís que os matan!!!!

Primer de tot, els hauríem de consultar sobre la pavimentació i conservació de les vies, sobre la neteja dels vorals, sobre la implantació dels carrils bici (un carril bici correcte no pot circular mai per l’esquerra de la via com en alguns del nostre país, i ha d’estar separat de la resta de la circulació per elevació o per separació arquitectònica), per la integració del clavegueram (aquí alguns estan dissenyats amb obertures en paral·lel amb el perill de la possibilitat de ficar una roda a dins), pel disseny de rotondes i accessos, i per la construcció de barreres arquitectòniques a les vies per a reduir la velocitat que tinguin en comte la circulació de bicicletes.

Com en tots els col·lectius, existeixen ciclistes que circulen correctament i ciclistes que no, però no hem d’oblidar que en tot accident on hi hagi algun d’aquests involucrat, tingui la raó o no, segurament serà el que surti més mal parat.

Cada any, entre 120 i 150 ciclistes moren en accidents de trànsit a l’estat Espanyol (1 mort cada 3 dies) i quasi 2.200 resulten ferits de diversa gravetat i amb diferents seqüeles (6 diaris). En els últims 10 anys la xifra de morts supera els 1.400.

A Catalunya, mor 1 ciclista cada 2 mesos.

"Quan veig un adult en bicicleta, tinc esperances en la raça humana" H.G.Wells

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

5.3 Fanatismes

2009-02-11T10:58:00.000-08:00

Pel poder que la informació ha atorgat a l’opinió pública, se’ns ha ensinistrat per a identificar algunes de les formes de fanatisme ideològic, cultural, polític i religiós que imperen a l’actualitat mundial, com podria ser el fonamentalisme islàmic. Doctrina que com a qualsevol altre relacionada amb el radicalisme ideològic, censurem amb la vehemència que ens atorga un sistema democràtic lliure d’aquestes tendències. Per que a la nostra societat no existeix cap forma de fanatisme, o potser encara no ens han ensenyat a identificar-lo?

Si el fanatisme o dit d’una altra manera, l´entusiasme excessiu i irracional aplicat a qualsevol creença o opinió, serveix per censurar i catalogar algunes actituds, també hauria de permetre’ns comparar-les amb moltes de les condicions que reglamenten la nostra convivència.

Molts dels trets característics del fonamentalisme islàmic els podríem trobar també, fins i tot més accentuats, a la religió predominant en la nostra societat, la religió catòlica. Això sí, se’ns hauria d’informar correctament sobre el seu finançament, actes i posicionaments a través de la història. La cúria catòlica, està finançada per l’estat espanyol, amb una part dels impostos recaptats per la agencia tributaria i especificat en els pressupostos generals.

Encara que a dia d’avui s’està intentant, a través del poder legislatiu, instaurar un sistema laic basat en la separació de la església i l’estat eliminant aquest finançament públic, l’estament religiós també es beneficia de diverses ajudes fiscals, ja que no tributa per IVA i esta exempta d’impostos com l´Impost de Bens Immobles, l´impost de successions i donacions, i l´impost de transmissions patrimonials. A més a més, l’estat es fa càrrec de les nomines dels professors que cursen la matèria de religió en col·legis concertats, una despesa que resta 517 milions d’euros a l’any als pressupostos del govern. Totes aquestes ajudes subvencionen amb diners públics una doctrina que rebutja algunes de les realitats socials actuals, com l´avortament, el matrimoni entre persones del mateix sexe, l’adopció per part d’aquest mateix col·lectiu, l’ajuda a una mort digna, la utilització de mètodes anticonceptius, els estudis amb cèl·lules embrionàries, etc...

En contraposició a aquestes manifestacions tan conservadores, des de l’any 1950, només als EUA, 85 diòcesis han informat de demandes per pederàstia contra membres de les seves congregacions i més de 4450 cures o seminaristes han estat acusats d’aquest delicte. Opus, Conferència Episcopal i la cadena COPE son els abanderats d’aquesta doble moral conservadora.

Per altra banda, si identifiquem el fanatisme contra la llibertat d’expressió en la premsa d’alguns països com la Xina o el Marroc, o en la persecució de l’escriptor Salman Rushdie arrel de la publicació del seu llibre “Versos Satanicos” i ens alarmem amb les amenaces per part de radicals islamistes contra els dibuixants suecs que van caricaturitzar al profeta Mahoma en una publicació, també hauríem de ser capaços de fer-ho quan la justícia espanyola retira del mercat una revista (El Jueves) que a la seva portada feia el mateix amb membres de la monarquia. Delictes tipificats com Ultratge a Espanya i la seva bandera i injúries a la corona poden donar una idea del nivell de llibertat d’expressió de l’estat que les aplica. Fins i tot a un país tan Fanàticament patriota com els EUA, la crema de la seva bandera es un dret constitucional. Si la constitució Espanyola diu que tots els espanyols son iguals davant la llei, m’agradaria veure quina pena demanarien per a una persona que cremés una foto meva o teva enmig del carrer....

Per últim, denunciar que en aquest sistema tan democràtic, deu anys després de la seva abolició com a delicte, un ciutadà català pot entrar a presó pel seu passat com a insubmís. Els més de 60.000 joves que ens varem fer insubmisos en el seu dia per rebutjar el militarisme, i en alguns casos el patriotisme espanyol, varem pagar el rebuig de la societat per que els fills dels que ens censuraven aleshores s’estalviessin avui, perdre un any de les seves vides.

"El sord sempre creu que els que ballen estàn bojos"

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

5.2 Solidaritat

2009-02-02T11:39:00.000-08:00

Segons la real acadèmia de la llengua, el concepte solidaritat es defineix com “ajudar a un altre en els seus problemes, activitats o idees”. Analitzant aquesta definició podem afirmar que Catalunya fa quasi trenta anys, des de la Constitució Espanyola del 78 i posteriorment amb l’aprovació de l’estatut d’autonomia del 1979, que es solidaritza amb la resta del territori espanyol. La solidaritat, en un context econòmic, només s’entén des de la lliure elecció, mai des de la imposició política ja que d’aquesta manera es converteix en el que es coneix com espoli fiscal. Si Catalunya s’ha convertit en la locomotora que ha impulsat el creixement econòmic de les autonomies de rendes més baixes no ha estat precisament per un sentiment recíproc en la part ideològica.

Podem comparar la solidaritat autonòmica espanyola amb la solidaritat que ha mantingut la unió europea amb l’estat espanyol. Des de la entrada d´Espanya en la Unió Europea, les partides pressupostaries en concepte d’ajudes per al desenvolupament econòmic de l´ estat espanyol per part de la comunitat europea en sectors com agricultura, ramaderia i pesca, industria, foment, etc.. han superat els 93.000 milions d’euros.

La solidaritat, pel desenvolupament dels territoris amb menys recursos no pot mantenir-se de cap manera de forma indefinida en el temps ja que s’entén que una vegada aprofitada la inversió adequadament, aquests territoris comptaran amb les eines i medis necessaris per a crear riquesa i valor afegit. Una solidaritat econòmica mantinguda en el temps passa a ser una manutenció. Al menys així ho ha entès La Unió Europea al declarar que l’estat espanyol deixarà de rebre les actuals ajudes a partir de l’any 2013.

Un altre punt que hauria de complir la solidaritat entre territoris es respectar el principi d´ordinalitat, on el territori que genera més riquesa i aporta més recursos, no perd aquest privilegi després de pagar impostos i rebre la seva part. Actualment, el PIB català ocupa el quart lloc estatal, només superat per Madrid (fiscalitza multinacionals que no operen al seu territori) i el País Basc i Navarra que son comunitats forals, però en canvi cau al tretzè en renda familiar disponible. Numèricament parlant, els catalans aporten 46.000 milions d’euros sent la comunitat que més aporta, i reben 31.500 €, motiu pel qual té un dèficit fiscal que supera al de la Comunitat de Madrid i País Valencià junts.

En qualsevol societat del mon, un govern s’entén com a tal, quan a través de la recaptació d’uns impostos pot administrar-los i gestionar-los per oferir als seus ciutadans uns serveis en forma d’educació, seguretat, ensenyament, etc... L´actual model autonòmic gestionat per una agència tributaria centralista, incompleix aquesta definició i deixa a aquests governs sense els arguments per a desenvolupar les polítiques per a les que han estat constituïts.

Només el concert econòmic garantiria les cobertures necessàries en matèria d’educació, escolaritat, sanitat, transport, infraestructures i resta de serveis públics, i una solidaritat lliure a criteri de qui es solidaritza, però amb l´actual model continuem fomentant la cultura del no-esforç, on el pobre vol ser més ric que el ric sense esforçar-se per aconseguir-ho. A la gent no se li ha de regalar el peix, sino facilitar-li la canya.

"Tolerància, es aquella sensació violenta de que a la fi l´altre pugui tenir raó" Anónim.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

5.1 Atac a un Poble

2009-01-29T10:18:00.000-08:00

Segurament estem d’acord en la legitimitat de les mobilitzacions ciutadanes que donen suport als pobles més desfavorits de l’altra banda del mon, quan son atacats per països més poderosos que tenen l’ajuda dels grans capitals mundials ja sigui per espoliar els seus recursos o per explotar el seu territori. Només ens faria falta tenir tota la informació i conèixer totes les versions i els precedents històrics per poder identificar al desfavorit.

La intenció no es posicionar-se de la banda israelí, però sense justificar els seus mètodes, hauríem d’informar-nos històricament d’aquest poble i la persecució a la que ha estat sotmès durant segles per opinar amb criteri sobre el conflicte palestino-israelí. Geogràficament, també seria necessari estudiar algunes de les “democràcies” amb les que fa frontera, com serien el Líban (país de residència del grup terrorista antisemita Hizbolá), Jordània (caserna militar d´Al-Fatah, organització politico-militar palestina), Egipte i Síria (països d’origen de la Jihad islàmica) i Cisjordania (País controlat per Hamàs, grup declarat Terrorista per la ONU i la Unió Europea).

Parlem d’hipocresia. L’estat espanyol s’ha posicionat ambdues parts alhora, ja que quan entona el discurs en favor de les llibertats del poble palestí, s’oblida de que es un dels països que proveeix d’armes a Israel. L’administració socialista espanyola que critica els atacs militars sobre poblacions civils es la mateixa que ocupa el vuitè lloc en el rànquing de països venedors d’armes amb un volum de 932 milions d’euros l’any 2007. En la llista de clients de l’estat espanyol podem trobar països tan democràtics com Oman, Jordània, Xina, Iran, Cuba, Veneçuela o el Marroc i entre el material militar comercialitzat podem incloure des de submarins, vehicles i camions militars, pistoles i “bombes racimos”. Aquestes bombes exploten abans d’impactar al terra, disgregant gran quantitat d’altres més petites, algunes de les quals no arriben a impactar, convertint-se en mines antipersones.

Però sense haver de sortir de la península Ibèrica també podríem, si ens informéssim correctament, veure l’atac sistemàtic a les llibertats d’un poble. Amb el seu afany de protagonisme, el jutge Garzón, s’ha encarregat de deixar sense representació parlamentaria al 10 % de la població basca. Estem parlant que dintre d’una de les anomenades societats democràtiques, hi ha unes 214.000 persones sense cap dirigent que defensi els seus drets, interessos i posicions davant la resta de forces polítiques.

Si l’argument per il.legalitzar partits com Batasuna, Acció Nacionalista Basca i Partit Comunista de les Terres Basques es que son l’aparell polític de la banda terrorista ETA, això vol dir que aquestes 214.000 persones i els 437 concejals que el representen, simpatitzen i comparteixen les idees i les formes d’aquest grup. Si això fos veritat, ningú s’ha preguntat com potser que 214.000 persones pensin i recolzin l’acció violenta per defensar les seves idees? No s’encén una llum d’alarma en el cervell dels polítics espanyols per donar-se compte de que hi ha quelcom que no funciona correctament dintre del nostre estat de dret?

El govern central al igual que en societats menys desenvolupades i democràtiques també aposta per la imposició de la força d’un estat policial en comptes del diàleg polític. Per qué sinó, amenaça amb la força de l’exèrcit davant d’un referèndum no vinculant sobre la identitat d’un poble? Un referèndum no es més que una consulta. Hi ha dret més democràtic que una consulta popular per resoldre un conflicte d’identitat? Si d´il.legalitzar es del que es tracta... No haurien d´il.legalitzar el Partit Popular? No podem oblidar que aquest partit, amb el total desacord de la ciutadania espanyola i escudant-se sota mentides que amagaven interessos econòmics ens va fer liderar una coalició que va envair un país utilitzant la força militar. El resultat d’aquesta invasió: més de 600.000 morts.
Un altre conflicte, el d´Afganistan, amb la intervenció de la ONU, organització de la que forma part l’estat espanyol, salda la seva participació amb més de 1000 civils morts a l’any.

El dret d’associació esta tipificat en la constitució espanyola, al igual que la llei de referèndums, però com Franco en el seu moment, al govern espanyol no l’interessa la unió del poble si no es una unió espanyolista.

Llei de referèndums, concert econòmic, llei de la memòria històrica, política lingüística, balances fiscals, solidaritat autonòmica, llei de partits, dret d’autodeterminació, traspàs de competències, compliment de lleis orgàniques, independència real del poder judicial (tribunal constitucional, audiència nacional), llibertat d’expressió i associació.... Aquesta és la nostra gran democràcia.

"Quan un home estúpid fa quelcom que l´avergonyeix, sempre diu que cumpleix amb el seu deure" George Bernard Shaw.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

5. LA CONTRAINFORMACIÓ

2009-01-22T09:58:00.000-08:00

"Només sé que no sé res" Socrates

Avui dia qui més qui menys, té una opinió sobre qualsevol tema d’actualitat gràcies a la gran quantitat d’informació escrita i visual que ens arriba, i de igual manera tots ens posicionem d’una banda o altra en els conflictes que ens presenten. Però, fins a quin punt es tracta d’un criteri personal i objectiu? Com podem tenir una visió formada i argumentada sobre discrepàncies que venen de llocs on no hem estat mai? Son els medis objectius en els seus posicionaments i ens informen amb el rigor necessari? Ens expliquen totes les versions i amb la mateixa vehemència? La resposta a totes aquestes preguntes, es no. Només ens cal contrastar una notícia en diferents medis informatius per adonar-nos de la veracitat d’aquesta afirmació.

Per que sinó, Que fa que segons les enquestes del CIS, la major preocupació dels ciutadans, avui sigui la crisi financera i el terrorisme i ahir fos el funcionament de rodalies i la sequera? De veritat pot preocupar-li més a un català el terrorisme d’eta que la inseguretat ciutadana, o la immigració que l’atur, la sanitat o la educació?

Com bé va dir Francis Bacon, la informació es poder. Ens fan preocupar-nos dels problemes dels demés per no haver de donar explicacions sobre els nostres i segons els interessos partidistes, ideològics o econòmics del moment, ens empenten cap una banda o altra.

Amb aquest sistema hem arribat a un punt en el qual ens impossibiliten identificar un problema existent en la nostra societat quan el veiem sobredimensionat en una altra de les catalogades com a subdesenvolupades o tercermundistes. Ens posem les mans al cap per la falta de llibertats dels altres i actuem amb indiferència i passivitat amb les nostres. Molt sovint, simplement perquè no les identifiquem. D’això s’encarreguen "ells".

Si del que es tracta es d’opinar, opinem sobre....

4.Som uns Cobards i ho Saben!!!

2009-01-16T12:23:00.000-08:00

L’altre dia vaig escoltar aquesta afirmació en el programa “L´Oracle” que presenta Xavier Grasset a Catalunya Radio i penso que resumeix perfectament la relació Catalunya-Espanya.
Històrica i sistemàticament, des de fa més de 3 segles, com diria el Roger, l´estat Espanyol escanya però amb cura de no ofegar, les aspiracions del poble català.

- Que demaneu el concert econòmic?
- Doncs us proposo recolzar l’estatut que aprovi per majoria el parlament de Catalunya. (Tranquils no patiu, que son uns covards).
- Que aproveu un Estatut amb la majoria de vots al parlament, on s’inclou un finançament just que acabi amb l’espoli que demostren les balances fiscals?
- Doncs us proposo una retallada (a la merda el reconeixement de Catalunya com a nació i les transferències de les gestions del port i l’aeroport), però això sí, aprovada pel parlament Espanyol (Son Covards..)
- Que els botiflers de torn se’n passen la tisorada per que els arriben cants de sirena en forma de promesa per fer-los molt Honorables?
- Doncs us proposo que el vostre poble el doni el vist i plau en un sufragi i em guardo la carta del Tribunal Constitucional... (Alfonso Guerra: Nos hemos cepillado el Estatut!!!. Ja veureu com no fan res, son uns covards...)
- Que el poble, per por a quedar-se sense res i creient que la retallada-Estatut es un pas endavant ja que estipula traspassos de competències com rodalies i millora una mica els ingressos en forma de finançament autonòmic marcat per un calendari, decideix dir “Sí a la retallada... Sí!!!”
- Doncs us proposo, arribar a un acord (Retallada de la Retallada) cada vegada que em demaneu algo que ja està estipulat en la RetalladaEstatut aprovat pel Parlament Espanyol, Parlament Català i Poble Català. I a més em passaré pel forro les dates marcades, encara que sigui una llei orgànica, per arribar a aquests acords. (Ja t’ho deia jo que eren uns covards)

Darrera d´una sublevació popular sempre ha existit un context de necessitats.Més que necessitats, carències. Actualment, el poble català, en la seva majoria, viu massa bé per movilitzar-se pels seus drets, i l´estat Espanyol es totalment conscient. Escanyen i donen aire, escanyen i donen aire...escanyen, escanyen, escanyen i donen aire. Fins quan? Fins que la societat civil catalana lideri un moviment sobiranista que lluiti pels nostres drets, ja que l´actual generació política catalana no ha viscut les carències dels seus predecessors i primen l´interès individual al col·lectiu. Un primer pas hauria de ser convocar una vaga fiscal contra la Agencia Tributaria Espanyola per demanar el concert econòmic i amb aquest poder, aconseguir per a Catalunya, la potestat per aplicar la llei de referèndums ja que l´estat de les Autonomies esta esgotat, i el federalisme territorial s´ha convertit en una utopia.

Però mentrestant, AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

"Si desitges que els teus somnis es facin realitat -¡desperta!" Ambrose Bierce.

3.La cultura del no-esforç

2009-01-10T00:24:00.000-08:00

L´esperança de vida augmenta en 3 mesos per any. Això vol dir que a Catalunya, l´any 2042 haurà més de milió i mig de ciutadans majors de 65 anys, i l´esperança de vida serà de 90 anys. L´estadística ens diu que a aquest ritme, en menys de 50 anys passarem de 600 a 2000 milions de persones de més de 65 anys a tot el mon, i per primera vegada a la historia, aquests superaran en nombre als joves menors de 15. Dels més de 60.000 barcelonins que viuen sols, un 14% necessita atencions especials, i un 7% hauria de ser atès al seu domicili per falta de mobilitat.

Actualment, hi ha un dèficit de unes 2.000 places públiques segons Benestar Social. Es necessitarien construir en els pròxims anys més de 5000 places de centres de dia i més de 18000 places residencials. Com que el model de família tradicional està en crisi i avui dia els fills ja no poden (o volen) fer-se càrrec dels pares, les institucions públiques com la citada Conselleria De Benestar Social, ja comencen a recomanar a les famílies que contractin pòlisses de dependència amb una asseguradora privada. No pas per cobrir les dependències bàsiques, que ja estan assegurades, sinó les cròniques.

Amb aquest panorama, resulta curiós descobrir com el nostre estat del benestar sustentat per un sistema descaradament capitalista i individualista , en comptes de primar l´esforç i la previsió, cada vegada més sovint penalitza aquests hàbits, i amb les seves polítiques socials s´encarrega de gratificar la cultura del no esforç.

Si per casualitat ets de les persones que és preocupa del seu futur i tracta de viure d´acord a les seves possibilitats, i a més intentes assegurar-te´l creant un patrimoni… Si ets dels que cotitza els anys necessaris o pagues el màxim com a autònom per tal de garantir uns ingressos suficients a la teva vellesa… O si ets dels que ha obert algun dels diferents models de plans de jubilació per no haver de dependre de ningú quan la teva vida laboral hagi acabat…..

Has de saber que l´estat et posarà a la cua de la llista si arribat el moment, necessites algun tipus d´ajuda com pot ser una plaça en alguna clínica o centre día, material o logístiques adaptades, cadires de rodes, etc...El primer que farà, serà comprovar el teu patrimoni i els teus ingressos i et colocarà just darrera de totes aquelles persones que al contrari que tu, no s´han preocupat mai del seu futur i han arribat a aquesta situació sense cap actiu que els sustenti.

El funcionament és el següent. Arribat el moment, l´administració farà un balanç dels teus ingressos mensuals, el teu patrimoni i els teus estalvis, i aplicant uns paràmetres que mai arriben a explicar-te, hauràs de fer-te càrrec d´una part o de la totalitat de les despeses (la mensualitat en una residencia sense assistència és de 1000 a 1400 € mensuals, i per a un centre de dia amb asistencia sanitària més de 2000 € mensuals) fins al dia en que el teu patrimoni i els teus ingressos desapareguin. A partir d´aquest dia, tindràs les mateixes condicions que aquella persona que no tenia res en el moment de demanar l´ajuda.

Soc totalment partidari de la sanitat pública, del repartiment equitatiu de la riquesa i de les polítiques socials d´esquerres que es preocupen de les persones, però també crec que son les persones les que han de garantir el funcionament d´aquestes polítiques fent-les servir correctament (baixes laborals prolongades, assitència repetitiva als centres sanitaris,etc...). L´administració, en alguns dels països més desenvolupats d´Europa existeix per administrar i no per a solucionar els problemes dels que han deixat els deures per a última hora o pels que han viscut individualment i fora del sistema però volen morir col.lectivament dintre. No obstant, també s´ha de dir que es un problema més de la gent que de les lleis.

AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

"Els diners, ho guanyen tots aquells que amb paciència i fina observació, van darrere dels que ho perden " Benito Perez Galdos.

2.Més savi és el que coneix el que desconeix

2009-01-05T23:42:00.000-08:00

Crec que moriré sent creient. Rivalitzant amb la meva pròpia filosofia, la vida et marca unes pautes que mai vaig pensar complir per voluntat pròpia. Els convenciments espirituals van desenvolupant-se anàloga i equitativament al creixement físic i intel·lectual. La rebel·lia que acompanya a la joventut ens fa acollir un corrent irremediablement ateu, d’acord a una ideologia inconformista, revolucionària i contrària a la instituïda per generacions anteriors, encara que no hàgim estat sotmesos necessàriament a una disciplina totalitària en matèries dogmàtiques. La maduresa, amb les consegüents inquietuds i inseguretats que comporta, ens encamina a adoptar un estat agnòstic, que manifesta els dubtes que albergàvem amagats i que ens negàvem a admetre. Tot apunta que les pors i la solitud íntima i personal, que contràriament al que es pensa no sol mitigar la companyia d’altres semblants, ens empenyerà irremeiablement cap a la fe. No ha de tractar-se forçosament de la fe en un déu totpoderós i omnipresent estesa i coneguda universalment, però sí la fe en alguna cosa que ens apaivagui i ens porti pau. Perquè al cap i a la fi fins i tot els més escèptics rebran la visita d’aquests temors en el final de la seva vida terrenal. Serà veritat que existeix una ànima immortal dintre de cadascun de nosaltres?

"El cristianisme podria ser bo, si algú intentés practicar-ho" Anónim

1.Conèixer la História.

2009-01-04T01:53:00.000-08:00

Per tal de poder parlar amb propietat i tenir suficients arguments per debatre alguns comentaris malintencionats sobre les nostres aspiracions nacionals, he decidit com a primera entrada d´aquest blog, fer un petit recordatori dels moments més importants de la nostra história. A partir d´aquesta cronologia bàsica, comprenent i acceptant aquests successos d´una forma cabal i coherent, podem començar a comentar molts aspectes de la nostra actualitat política, econòmica, administrativa i cultural.

1 000 000 - 100 000 aC. Paleolític inferior. Hi ha restes materials d´aquest període trobades a Girona.
5000 aC. Neolític.
1800 - 650 aC. Edat del Bronze.
600 - 550 aC. Colonització Grega. Fundació de Empúries i Roses.
600 aC - 60 dC. Cultura Ibèrica.
218 aC. Romanització. Les guerres púniques entre Cartago i Roma pel domini de la Mediterrània fan que els romans desembarquin a Empúries.
415. Els Visigots. Pobles germànics provinents del Bàltic ocupen la Península.
711. Invasió Musulmana.
801. Reconquesta dels francs. La monarquia carolíngia reconquesta el territori i el divideix en comtats. L´any 988 Borrell II es nega a retre vassallatge al rei franc. Més endavant es consolida el nom de Catalunya per designar el conjunt de terres governades pel comte Ramon Berenguer III.
1137. Corona d´Aragó. Compromís matrimonial del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i Peronella, hereva del regne d´Aragó. Catalunya i Aragó comparteixen regnat en igualtat però Catalunya obté la plena sobirania i administració de les seves terres amb la creació per part de Jaume I del Consell de Cent, el Consolat de Mar, Les Corts, i més tard la Diputació General (Generalitat).
1162 - 1410 Successió de Reis sota la Corona d´Aragó. Durant aquesta època els reis sota aquesta corona com Jaume I van conquerir els regnes de València, Mallorca, Sícilia I Nàpols.
1410. Compromís de Casp. Amb la mort del Rei Martí l´Humà sense successió i en virtut del anomenat compromís de Casp, es va introduir un rei castellà (Ferran d´Antequera) a la corona d´Aragó.
1469. Reis Católics. Unió dels dos regnes amb el matrimoni de Ferran de Catalunya-Aragó i Isabel de Castella La corona d´Aragó conserva les seves lleis, institucions i llengües oficials (castellà a Aragó, català a Catalunya).
Amb la conquesta d´América i la imposició d´un virrei a Catalunya, es comencen a erosionar les competències de les institucions catalanes.
1517 - 1638. La Catalunya dels Austries.Carles I successor dels reis Catòlics hereva les dues corones Hispàniques i comença la saga dels Austries.
1640. Revolta Catalana. Per la política del comte-duc d´Olivares, ministre de Felip IV que intentava controlar els recursos financers Catalans.
1647. República Catalana. Sota la seva presidència, així ho proclama el canonge Pau Claris. Després d´uns anys de guerra, els catalans tornen a reconèixer Felip IV com a monarca, i aquest es compromet a respectar les institucions catalanes.
1659. Pau dels Pirineus. Posa fi a la guerra entre França i Castella amb la cessió dels territoris Catalans del Rosselló, el Capcir i el Vallespir.
1700. Mor Carles II. Sense successió. Va donar origen a la guerra de Successió catalana.
1701- 1714. Guerra de Successió. Felip V contra l´arxiduc Carles. Els fets més importants van ser la desfeta d´Almansa que va comportar la pèrdua de València i Aragó i el Tractat d´Utrecht que va deixar Catalunya sola davant el poderós exèrcit de Felip V de Castella.
1714. Fi de la Guerra. Barcelona, després d´una resistència heroica, capitula davant l´invasor Castellà. Es dissol la Generalitat, Les Corts i el Consell de Cent i sota el Decret de Nova Planta es modifica l´estructura judicial i administrativa del principat així com es suprimeixen els centres universitaris i es persegueix, tortura i assessina la cultura i la llengua catalana.Es deroga el dret penal Català, abolició de la legislació mercantil catalana, eliminació de la moneda catalana, impossició del sistema tributari espanyol.
1793 - 1795 Guerra del Francés. Invasió Napoleònica.
1833 - 1876 Guerres Carlines.Carlistes contra els Borbons.
1892 Les Bases de Manresa. On es reclamen l´oficialitat del català i la re instauració de Les Corts.
1923 Dictadura. Davant el creixement del sentiment català, Primo de Rivera amb el recolçament del rei Alfons XIII instaura una dictadura.
1926 Prats de Molló. Macià intenta una invasió de Catalunya sense èxit.
1931 Eleccions Municipals. Alfons XIII abandona el país. Els partis republicans guanyen les eleccions. A Catalunya, Lluís Companys (ERC) proclama la República encara que el president Macià haurà d´acceptar la constitució en règim d´autogovern.
1932 Estatut d´Autonomía. S´aprova el primer Estatut amb una retallada important a les Corts Republicanes.
Lluís Companys és encarcelat per proclamar L´Estat Català sota el règim de República Catalana.
1936 Eleccions Legislatives. Guanyades per l´esquerra a tota Espanya. A Catalunya guanya ERC. S´allibera a Companys i torna al govern. La dreta i l´exèrcit Espanyol es subleven i donen pas a una Guerra Civil.
1939. Fi de la Guerra civil. El general Francisco Franco guanya la guerra. Els republicans han d´exiliar-se. La dictadura executa als Països Catalans més de 8.000 persones. El president Companys es capturat a l´Exili i executat al castell de Montjuïc. El president del parlament Josep Irla assumí la presidència de la Generalitat a l´exili fins que per motius de salut ha de dimitir. Josep Tarradellas es escollit president pels diputats a l´exili.
1971. Constitució de la Assamblea de Catalunya."Llibertat, Amnistia i Estatut d´Autonomía" Per lliutar contra la dictadura i la opressió de la cultura catalana. La llengua i la cultura son novament prohibides i perseguides.
1975 Mort de Franco. Mor de mort natural després de més de 35 anys al poder. ETA assessina el seu successor Luis Carrero Blanco. El rei Joan Carles I es nombrat cap d´estat i nomena Adolfo Suarez cap del govern .
1977. Ja sóc aquí. El president Tarradellas torna de l´exili com a president de la Generalitat.
1978 Constitució Espanyola. S´aprova la constitució espanyola declarant una Espanya d´Autonomíes.
1979 Estatut d´autonomía. Referèndum d´aprovació de l´Estatut D´Autonomía de Catalunya.
1980 Eleccions al Parlament. CiU i Jordi Pujol guanyen les primeres eleccions al Parlament de Catalunya.
2003 Eleccions al Parlament. Pasqual Maragall President (tripartit PSC-ERC-IC)
2006 Eleccions al Parlament. José Montilla President (tripartit PSC-ERC-IC)
2009 AIXÍ ESTEM I AIXÍ ENS VA.

"La vida solament pot ser compresa mirant cap a enrere però ha de ser viscuda mirant cap a endavant" Soren Kierkegaard